dimecres, 27 de febrer del 2013

Rectificar es de savis. Si més no, això diuen


La ruta del diumenge (Circular Mola de Colldejou Snow Edition) va ser rodona - valgui la redundància- exceptuant un petit detall; del Coll Roig (558 mts, pas fronterer entre el Baix Camp i el Priorat) fins a Colldejou, amb la ruta prevista, l’havíem de fer per camí, però degut a la neu i la pròpia duresa de la ruta, aquest tram el vàrem fer per carretera.

Ahir, degut a les males previsions meteorològiques que donaven per aquesta setmana, jo i el meu company, vàrem fer la nostra rodada vespertina d’entre-setmana per no perdre pistonada. Així que decidint què fer, li vaig proposar de fer el tram que ens vàrem “saltar” diumenge, però fet a l’inversa, i així fer penitència.



El tram vermell es el que havíem d'haver fet diumenge
A les cotes més altes encara vàrem trobar una mica de neu, i a la baixada, tot i anar ben tapats, va fer un fred de nassos.




També et pots baixar el Track a Wikiloc

diumenge, 24 de febrer del 2013

Circular Mola de Colldejou (Snow edition)


Fa un parell de dies, i amb la previsió de nevades pel cap de setmana, vaig fer un fotomuntatge que va ser força premonitori.


Dissabte, després de truncar-se el pla que hi havia pel diumenge amb la colla d’Escapa per terres del Montsant per culpa de les fortes nevades, vaig decidir fer una bona ruta per tal d’ofegar les meves penes. Em sembla que ho he aconseguit.

Aquesta ruta ja l’havia feta farà més d’un any, però llavors no tenia el Bloc. Sabedor que avui, amb la neu, el paisatge seria molt bonic vaig decidir repetir-la, aquest cop a l’inrevés. Pensava que no s’apuntaria massa gent, però la veritat és que al final hem estat un grupet de cinc, prou bé tenint en compte que, tot i fer sol, feia molt fred i les previsions de fort vent al final s’han acomplert.


L’etapa trànsit ha estat arribar de Montbrió fins a Colldejou, on hem improvitzat una mica passant pel Camí dels Carlins (no estava previst). Per carretera, i poc abans d’arribar a Colldejou, hem agafat un camí cap a l’esquerra, el camí de la font del Bullidor (és un camí força dur, amb un parell de rampes que encara no he aconseguit fer-les sense posar peus a terra) que porta fins al Coll del Guix (631 m). Avui amb la neu blanca feia honor al seu nom.




Tot i que a partir de la cota 450 (aprox.) ja hem començat a trobar neu, un cop al Coll, i de baixada en direcció cap a Falset, hem trobat molta neu i glaç. Fins i tot en algun tram ens ha fet baixar de la bici.

Un cop arribats a la carretera que va de Marçà a Torre de Fontaubella (TV-3001) hem agafat direcció cap a Torre, i cap a la meitat hem trencat per un camí per no haver de fer tot el tram per asfalt.



Lliçó important: el glaç rellisca
A la Torre de Fontaubella hem agafat el camí de les Castellanes fins al Coll Roig. Degut a què han desbrossat el bosc, el camí ha quedat molt malmès per culpa de les restes de fusta i serradures. A més, per tal de fer passar les màquines l’han eixamplat. Una llàstima!


Un cop al Coll Roig volia tornar pel camí que porta fins a Colldejou (a mà dreta pocs metres després passat el Coll) però ja s’havia fet molt tard, començava a fer molt vent i, francament, ja en teníem prou (la neu ens havia fet perdre força temps). Així que hem agafat carretera i manta fins a Mont-roig.



També et pots baixar el track a Wikiloc



dijous, 21 de febrer del 2013

Any i anys, per molts anys…


Després de 96 posts, 16.000 visites, 8 seguidors (realment són 7; jo també em segueixo), 54 tracks i molts i molts quilòmetres, avui aquest bloc fa un any! Gràcies a tothom que l’hi hagi donat un cop d’ull o que s’hi hagi passat un moment o altre (els camins de la red són inexcrutables).

Amb el temps he anat agafant una mecànica per preparar cada post. Així com el primer dia em sembla que vaig penjar 3 posts (apa! fot-li que ets de Reus), aquestes aportacions s’han anat dilatant, i ara aproximadament és un post per setmana (suficient). També hi ha una raó molt important d’aquesta davallada: Facebook! Sí, tot i les meves reticències, finalment he caigut a les grapes de les xarxes socials, on hi penjo les petites coses, ximpleries, fotos, rutes d’entreno d’entre-setmana…


EL MAKING OF

 
Kit de blocaire:


-GPS: un de canell (que el faig servir per tot el tema cardio) i un altre de sobretaula (per seguir la ruta). D’aquesta manera no em cal anar pitjant botons.

-Càmera de fotos: (encara no m’he posat amb els vídeos -no disposo de més temps-). Una Kodak ben barateta que em penjo al braç. En l’altra bici, portava la funda agafada amb unes brides al quadre, però amb la nova bici encara no vull que es ratlli el quadre…

-Mòbil: de 15 euros, molt petit i lleuger, així si es trenca no em sabrà greu. Únicament per casos d’emergència.

Sortir sabent que posteriorment publicaràs un post fa que, no únicament has d’estar concentrat en la ruta, si no que, a més, has de pensar en fer fotos. I per què no surtin sempre culs has d’intentar anar davant, i això a vegades és un sobresforç. Les fotos, si surten els companys, m’agrada que siguin dinàmiques, en ruta, i no tots aturats i somrient. Les de paisatge són les que, a posteriori, més em decepcionen, ja que per mida i per la qualitat que em dona la càmera, no reflecteixen allò que tinc davant els ulls.


La ruta:


Primer de tot toca decidir ruta (en funció de la disponibilitat horària, estat de forma, si vaig més o menys acompanyat, si vull provar nous camins, etc). Així que els divendres ja m’hi començo a posar; agafo el GoogleEarth i començo a preparar el Track. Durant aquest any he aconseguit una bona cartera de rutes i si surto pel barri ja no perdo tant temps. Tinc els horaris molt apamats i no m’acostumo a equivocar massa amb el temps que hi destinarem. De joves no ens preocupava l’hora de tornada, la mama ens tenia el plat a taula i poques obligacions (ara que hi penso em sembla que no en tenia cap). Unc cop tinc el track l’envio per e-mail a la troupe.


La sortida:


Jo com en “Juan palomo”, ja que preparo la ruta surto des de casa (no és imposat; sempre deixo als de la colla que proposin però no hi ha manera).

On visc tinc la gran sort que en pocs metres ja rodo sobre terra. Normalment acostumen a ser rutes de grau mig d’uns 40 km i 1.000 m de desnivell acumulat. I moltes vegades, mentre rodo, ja començo a pensar què posar al post. Gràcies a la meva memòria prodigiosa en arribar a casa ja se m’ha oblidat pràcticament tot, però és que ja no puc portar més aparells.


A la redacció:


Intento publicar sempre el mateix dia de la sortida ja que si deixo passar un dia malament. Un cop descarregada tota la informació digital em poso mans a l’obra (com si no n’hi hagués prou amb la sortida):

-Depurar el track per si hi ha hagut errors (cosa força habitual) i penjar-lo a Cicloide i Wikiloc net com una patena i que comencin a “rular”.

-Revisar totes les fotos i fer una tria. Un cop tinc les finalistes (intento que siguin poques) les passo pel Photoshop per arreglar-les una mica, ajustar colors, fer panoràmiques…

-Començar a preparar la redacció, fer petites esmenes didàctiques, buscar a la web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya el nom de masos, camins, GRs… pels que he passat i després intentar treure alguna informació de Wikipedia, i que sembli que domino el tema. Un cop enllestit el text li passo a la meva dona, que li agrada tant la gramàtica com a mi la bici, per què li faci un lifting (quina paciència que té, en tots els sentits, GRÀCIES!!!). -Un cop tinc tots els ingredients, faig un bon encadellat, poso links, col·loco els mapes, previsualitzo que tot quedi correcte i el gran moment: pitjar el botó del “PUBLICAR”.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Déu apreta però no ofega


Si la setmana passada va tocar anar sol, avui ha estat un festival! Entre els que hem sortit i amb els que ens hem anat trobant em fet una bona colla.

Després d’una setmana refredat i sense tocar bicicleta avui volia fer una cosa una mica light, però al final se me n’ha anat una mica la mà. Pujar al Coll de la Teixeta es un clàssic i avui tenia ganes de complicar-ho una mica i provar algun tram nou.

Ruta: Montbrió - Riudecanyes - Vilanova d'Escornalbou - Duesaigües - Coll de la Teixeta - Duesaigües - Riudecanyes - Montbrió (37 Kms - 1100 mts desnivell)

Avui hi ha poques fotos paisagístiques ja que hi havia força boira (i com més amunt més s’anava espessint), així que m’he dedicat més als companys. La veritat és que, amb la boira, les fotografies agafen més dramatisme i la lentitud d’obturació deguda a la poca llum provoca una sensació de moviment més accentuada.

A mig camí ens hem creuat amb una colla de companys, i després d’explicar-los la ruta que volíem fer, han decidit acompanyar-nos en l’ascensió cap al Coll de la Teixeta.









També et pots baixar el track a Wikiloc

diumenge, 10 de febrer del 2013

“Si no hi sóc no m’espereu”


A veure, que vol dir això de que “si no hi sóc no m’espereu”? Que és aquest poc compromís?... O s'hi és o no s'hi és! Jo mai dic “si no hi sóc no m’espereu”, si finalment per causes majors no puc sortir (cosa que encara no ha passat mai) avisaria de que no puc sortir… Els que ja van avisar que no sortirien, efectivament no han sortit (…carnaval, carnavaaaal…) però tots els que van dir que “si no hi eren no el esperés” no ha vingut ningú!!

Total, que al final he sortit sol. Un altre cop.


Sense caure en el desànim he seguit amb la ruta planejada: Montbrió – Riudecanyes – Vilanova d’Escornalbou – Pratdip – Mont-roig – Montbrió (47 Kms – 900 mts desnivell)

Sempre que surto sol vaig per feina, així que avui he enllestit força ràpid, en aquestes circumstàncies únicament m’aturo per fer alguna foto, i avui n’he fet poques, el dia estava força lleig.

Avui, sortint de Riudecanyes en direcció cap a Vilanova d’Escornalbou, i per evitar l’asfalt el màxim possible, he “descobert” un petit tram d’1,6 Kms que s’uneix amb un camí que queda una mica més endavant (feia temps que li tenia ganes, però amb el Google Earth no tenia massa clar que connectés amb l’altre camí), i al anar sol he provat sort i ja tinc un altre tram pel bote!


Igual que la setmana passada, avui m’he les he tingut amb un gos. Tot i que no em fan por, si em surt un gos a la carrera, no espero a veure les seves intencions, així que poso el turbo, però si m’agafa en pujada tinc les de perdre i avui el gos ha estat més ràpid que jo, així que quan pràcticament ja el tenia damunt li he fet un crit i ha deixat de seguir-me (o possiblement ja en tenia prou de tocar una mica els nassos). Un cop ha casa i amb les dades del pulsòmetre he vist que m’havia posat a 186 pulsacions! Subidóóón!





També et pots baixar el Track a Wikiloc

diumenge, 3 de febrer del 2013

Mas de Borbó


Avui havia de començar el post amb una foto del Mas de Borbó i la seva alzina, considerada com una de les més antigues de Catalunya i declarada "arbre monumental" l’any 1989. De petit recordo haver-hi entrat i haver jugat sense problemes, i avui em venia de gust tornar-lo a veure. Però un cop allà hem vist que hi havia una cadena i una senyal “d’Atenció amb el Gos”. M’hi he acostat –sense passar de la cadena- i ha sortit corrent del mas un troç de gos que encara correm ara… Així que he buscat una mica per internet alguna foto d’època i, per sorpresa meva, no n’he trobat cap; a més, d’actuals ben poques. ¿? Així que he agafat una a wikiloc i l’he tunejada una mica.



La previsió donava molt de vent per avui. Si sé que ha de fer molt de vent acostumo a anar cap al Sud… més o menys ha fet vent per tot arreu.

El company de rodada avui estava una mica tocat del genoll, així que li he preparat una cosa suau… 50 km! Ha aguantat molt bé, i m’ha agraït que fos tant considerat.

Alforja
Ruta circular: Montbrió – Botarell – Riudecols –Alforja – l’Aleixar – Almoster – Castellvell – Reus – Riudoms – Montbrió.

La ruta, tot i ser una mica llarga, té poc desnivell. Únicament la pujada de l’Aleixar cap al Mas de Borbó i d’allà cap al Coll de Sant Joan són els trams més “durillos”. Avui, però, hem anat xino-xano, sense presses, a gaudir del matí. A vegades, sobretot si som més colla, sortim amb els ganivets entre les dents, però avui els hem deixat a la cuina.

29er: roda, roda i roda... efecte Cadillac



M’agraden molt els ametllers florits, i avui, amb el cel ben blau, estaven molt bonics. Amb aquesta postal tant romàntica he tret el tema de la pròxima edició de la Marató dels Monegros (i II). Toca repetir i treure’m l’espina de l’any passat.




També et pots baixar el track de Wikiloc


dissabte, 2 de febrer del 2013

Natura Morta



Ara que he donat el salt de les 26’’ a les 29’’, i després de tres anys i quasi 12.000 km amb la meva Coluer Fourteen Team del 2010, he decidit fer una fotografia dels components que s’han trencat o he canviat durant aquest temps. Ha estat una bicicleta de la que n’he quedat molt content (tot i els comentaris que venen a continuació) i que no em trec del damunt ja que encara pot donar força guerra, i més ara que l’he deixat quasi nova amb tanta trencadissa que he tingut últimament.



Obsolescència programada:

De l’únic component de fàbrica que no n’he quedat gens content és la sella, una San Marco. En poc temps es van trencar les barres de titani (tampoc peso tant!, uns 83 kg repartits en 184 cm), i la tija de fibra de carboni es va anar “escanyant” en el punt d’unió amb el quadre (no es va arribar a trencar, però en la posta a punt per participar en la Marató dels Monegros vaig preferir posar-ne una de nova). Aprofitant el canvi vaig posar una tija retrassada Massi, també de fibra de carboni, i es va trencar pel cap (un mal disseny industrial ja que l’alumini era poc reforçat).


Els pedals automàtics eren uns Shimano de gama baixa i tampoc van aguantar massa. Els Wellgo eren reciclats fins que li vaig posar uns XT.

El pinyó fix tampoc ha aguantat massa: n’he hagut de canviar un parell i un eix. No sé, però en la meva anterior bici no els vaig haver de canviar mai.

De cobertes, si no he perdut el compte, amb les que portava i les que porta ara han estat un total de 8 (uns 3.000 km per parella de cobertes).


He quedat sorprès de la quantitat de pastilles que he canviat, suposo que algunes d’elles es podien haver “apurat” una mica més però a la que noto que començo a perdre eficiència amb la frenada i que la maneta fa massa recorregut, faig el canvi. Les de la casa Shimano han estat les que menys han durat i les últimes les he canviat quasi per avorriment.

El trencament del desviador de plats, un XT, crec que va ser mala sort; un mal canvi, una pedalada massa forta, i la cadena que es va enganxar entre plat i patilla doblegant-la completament. Ara li he posat un Deore, que pel poc que el faig servir penso que és suficient.



Conclusió: Emprar materials ultra lleugers i cars per aconseguir guanyar uns pocs grams no sempre és una bona alternativa. Estic segur que pel preu d’un tija de fibra de carboni puc tenir una molt bona tija d’alumini que possiblement em duri mes.