diumenge, 27 de maig del 2012

Montbrió - Pont del Diable - Túnel Aeroport de Reus - Montbrió



No, no; avui no hem agafat cap avió, ni és cap metàfora de la nostra velocitat punta. Després de tants dies de pujar i baixar muntanyes, ara tocava una mica de pla (així també és més fàcil recuperar la colla, que es va anar desenganxant per culpa de l’entrenament per a la Monegros). A més, ja feia temps que tenia ganes de fer una ruta circular Montbrió – Pont del Diable (passant per l'Aeroport de Reus).

Com que la zona de Tarragona no la conec massa, vaig buscar per internet rutes i, com qui prepara una escudella, vaig agafar una mica d’aquí, una mica d’allà, alguna cosa del meu receptari i ja tenim la ruta preparada. La veritat és que evitar el màxim possible l’asfalt és difícil: pel mig queda Reus amb totes les autovies (fetes i per fer), carreteres, vies de tren, vials… però es pot dir que ha quedat força decent. Una de les coses que m’ha sorprès més ha estat descobrir que hi ha un túnel que travessa transversalment la pista de l’Aeroport de Reus i hem aprofitat la tornada per passar-hi a veure que tal.

Per arribar i sortir del Pont del Diable hem hagut de creuar dues vegades el riu Francolí i, tot i que avui no baixava massa aigua, ens hem hagut de refrescar els peus i baixos de les bicis (si hagués estat en ple hivern otro gallo cantara).



Un cop feta la foto de rigor al pont, hem anat cap a l’aeroport en busca del túnel. Com que vas una bona estona just pel costat de la tanca de les pistes, hem vist alguns avions enlairant-se i aterrant. El túnel és realment molt ampli, llarg i fosc! (agafeu llanternes).


 

En el Wikiloc he posat aquesta ruta com a fàcil, perquè realment ho és (això sí, una mica llarga, uns 64 Kms), amb poc desnivell. La ruta publicada està corregida respecte de la que hem fet avui. Com diria l’Alfonso Guerra amb l’Estatut: ­“le he pasado el cepillo”; ja que per culpa d’un dels de la colla  que avui portava el turbo i no escoltava al tracker (es pot dir el pecat però no el pecador), hem fet algun quilòmetre de més; bé, exactament 4 extra-bonus que no calien.



També pots baixar-te el track a Wikiloc

dimecres, 23 de maig del 2012

Alumini vs. Acer

Ara que ha començat el bon temps, la canalla demana sortir en bici (normal, i qui no?). Ja fa dies que tragino les seves bicis amunt i avall i, tenint en compte lo petites que són, pesen molt (realment molt). Avui he decidit de mirar els pesos de les tres bicis: la meva -quadre d'alumini i de talla 19,5- i les dues de la canalla -de 16" i 14" i segons el catàleg, amb quadre d'acer- de la marca blava.

Tot i que, a plom, em semblava que la meva tenia un pes similar a la de 16", pensava que era per una qüestió de proporcions, i que la diferència de pes entre elles seria major. Però no! Tenint en compte la diferencia de mides, únicament hi ha 1,6 kg de diferència!! i de 2,2 kg amb la més petita!!!

Ara entenc perquè tinc l'esquena tant fotuda...

dissabte, 19 de maig del 2012

Montbrió - La Selva - Montbrió

Un mes després repetim ruta, amb la diferència que l’altre cop vàrem pujar al Puig d’en Cama empenyent força bici i avui ens ho hem estalviat i hem arribat fins a La Selva del Camp. Resumint, hem fet una versió light i rodadora (d'això el baix IBP que ha sortit).

Avui m’ha acompanyat el meu cosí Jojo (maratonià que per un dia s’ha dignat a agafar la bici) i, tot i que avui jo arrossegava la ressaca d’un costipat que no m’ha deixat sortir en tota la setmana (i que encara dura), el xic i un servidor hem a aguantat d’allò més bé. I diu que ara vol sortir més sovint. Això rai!

Passat l’Aleixar i poc abans d’arribar a Vilaplana, hem passat per sota del Pi de les Planes (jo sempre li havia dit Pi de Ferrando ¿?) catalogat com a Arbre Monumental de Catalunya amb una soca i copa força impressionants.




També pots baixar-te el track a Wikiloc

Per cert, el que més m’ha alegrat el dia ha estat, en arribar a casa, veure que la meva filla gran, que ahir li vàrem treure les rodetes de la bici i vàrem practicar poca estona, avui ja s’ha deixat anar tota sola!



diumenge, 13 de maig del 2012

Montbrió - Porrera - Montbrió (II)



Definitivament, la Marató dels Monegros ha quedat enrere. L’única seqüela que m’ha quedat és que cada vegada que veig un toll amb fang m’esgarrifo… el temps ho cura tot. Això espero.


Avui hem sortit únicament a gaudir del plaer d’anar en bici i dels paisatges que tenim per aquestes terres del Baix Camp i del Priorat (com el cas d’avui).


Hem repetit una ruta que ja havíem fet farà unes setmanes, així que no seré massa descriptiu. Volia evitar, però, un tram que tècnicament era una mica dur, per no haver d’empènyer bici. Així que vaig analitzar la ruta per buscar un camí alternatiu a la carretera que va del coll de la Teixeta fins a Porrera la TP-7401. Però la cosa estava difícil, i tampoc volíem fer molt de tomb. Vaig localitzar un caminet que permetia tallar una mica (realment molt poc) i que donava a l’esmentada carretera, però ha estat una mala tria. Pel GoogleEarth ja vaig veure que el tram ja devia fer temps que estava en desús perquè s’hi veia molta vegetació, però el que no sortia en el Google és que en el camí hi ha un tram amb uns ruscs d’apicultor (uns 20 aproximadament) a un costat i l’altra de la nostra ruta –us recordo que ara es primavera i allò estava ple d’abelles...– Davant la tessitura d’haver de fer mitja volta, hem decidit passar pel mig: mala idea. Hem baixat de la bicicleta i hem passat a poc a poc. Tot era un brunzit d’abelles. Amb calma i pols ferm ho hem creuat sense problemes, però el camí que seguia estava ple de flors, així que seguien havent-hi moltes. S’afegia el problema que amb les bicicletes movíem massa la vegetació, i algunes abelles s’han començat a posar nervioses. Una d’aquestes –una de ben grossa- ha començat a posar-se massa “carinyosa” amb mi, i en un moment que m’ha passat pels llavis: Zas! He sentit una fiblada en tot el llavi superior. M’ha fet mal, molt mal, però en aquell moment havíem de seguir com si res per no posar-les més nervioses, així que en un moment que les hem deixat enrere he pogut gaudir d’una sensació ben dolorosa en tot el morros! És com quan vas al dentista, t’anestesia la boca i comences a notar un formigueig per tota la boca, nas, llavis, galtes… exactament la mateixa sensació però amb dolor.


He començat a fer una pasteta de fang a base de pipí. Un dels de la colla ha comentat que allò del fang amb pipí era una llegenda urbana (posteriorment m’han confirmat que l’amoníac que porta realment va bé). Davant del dubte i de les poques ganes que tenia de posar-m’ho als morros, ho he deixat estar. En aquell moment m’ha semblat una bona idea.

A Porrera m’he posat un glaçó per intentar desinflar una mica el llavi, els del bar de la plaça m’han ofert AfterBite però el tub era sec. Està clar que no era el dia.

(Aquí us deixo el tram del que parlo –en blau–. Com es pot veure no t’estalvies gran cosa. La pròxima vegada segurament baixaré per la carretera).



De tornada, cap problema, el camí de pujada que va fins a l’antiga carretera N-420a (ara en desús) és molt bonic i avui l’hem fet tranquil·lament.

Dues hores després de la fiblada, quan ja era a casa, en mirar-me al mirall per veure que tal estaven els morritos-botox, he vist que el fibló seguia allà…


Per cert, i per arrodonir la jornada, avui hem dinat Sorropotún, un plat típic del Nord, concretament de Sant Vicente de la Barquera, que aquí en diem Patacu i al País Basc Marmitako.




També pots baixar-te el track des de Wikiloc

dijous, 10 de maig del 2012

Marató dels Monegros. El dia després.


Què he après en questa primera Marató dels Monegros en la que he participat:

1. Entrenar a base de distància i no de duresa. Rodar i rodar, cadència, cadència…. Nosaltres vàrem fer un pla d’entrenament força dur, molta pujada, baixades i molts canvis de ritme, possiblement no va ajudar massa, però no vaig arribar rendit i no he tingut agulletes. He comptat un total de 754 kms des que, ara farà dos mesos, vaig decidir apuntar-m’hi.

2. No portar més pes del necessari: no m’agrada portar Camelbak -em carrega massa l’espatlla- així que vaig decidir portar dos bidons dels grans. Amb els habituallaments que hi ha, amb un de gran o dos de petits és suficient. Tot depèn del que vulguis parar (tot i que vaig fer tres parades, crec que amb dues és suficient). Un factor important que pot fer variar molt el consum d’aigua es la calor que pugui fer i aquest cop em sembla que no n’ha fet massa.
Al no portar motxilla, em vaig gastar els duros en unes minialforjes per portar estris. No tornarà a passar. Coses de novell.

3. Si plou NO HI VAGIS

4. Si vas ben entrenat i amb ganes de fer una marca respectable, intenta posar-te ben col·locat a la sortida. Tot i que el xip compta de meta a meta, el follón de gent que hi ha a la sortida no comença a estirar-se fins que no portes uns 30 kms.

5. Et recomanen portar llanterna. En condicions normals es difícil utilitzar-la; jo no ho vaig haver de fer però per poquet… vaig veure arribar a molta gent passades les 9 del vespre.

6. Si l’organització no millora en futures edicions, per la recollida de dorsals intenta arribar amb temps, nosaltres vàrem arribar 2 hores abans i vàrem tardar 45 minuts en recollir-los. No és broma.

7. Atenció: si tardes massa en fer la marató, com nosaltres, corres el risc de quedar-te sense cervesa. A un ciclista no se’l pot deixar mai sense cervesa!

8. Jo em vaig gastar una pasta en deixar la bici en perfectes condicions (pinyons, cadena, plat, tija, pedals…). No és una prova tècnicament dura, però si tens problemes mecànics, com molts dels que vaig veure en cursa, has begut oli.

9. Parlant d’oli, i molt important, porta una ampolleta de lubricant, la necessitaràs.

10. Agafa la tovallola mes tronada que tinguis, nosaltres (per evitar les cues de la dutxa) ens vàrem haver de passar una aigua per treure la porqueria. La meva ha quedat com el Sant Sudari.




La meva Monegros en números:

Kms: 115
Temps: 6h 42m 25s 
Velocitat mitja: 19 km/h  
Posició: 2.842 (de 3.959 que varen arribar a meta)  
Calories consumides: 4.072  
Pedalades: 22.104  
Cadència mitja: 75 rpm  
Aigua: 2 litres aprox.  
Begudes isotòniques: 2  
Begudes energètiques: 1  
Barretes energètiques: 3  
Gel energètic: 1  
Plàtans: 1,5


diumenge, 6 de maig del 2012

Marató dels Monegros 2012


No sé massa com començar aquest post. Bé, suposo que des del principi:

Ara farà poc mes de dos mesos vaig decidir participar en la Marató dels Monegros. Vaig intentar enredar a tots els companys de bicicleta a apuntar-s’hi, però únicament ens hi vàrem inscriure tres.

Aquesta última setmana ha estat “horribilis”: el diumenge passat, a un dels companys li va reaparèixer una lesió al genoll que tenia des de feia temps i no ens ha pogut acompanyar (ànim Edu!); una circumstància familiar (que no ve al cas en aquest bloc) tampoc ha ajudat massa i, per animar una mica més la cosa, el dimarts vaig enganxar un virus d’aquells que la gent diu ­­“ara hi ha una passa”, que em va deixar com una coca, i mal alimentat (em vaig menjar el primer plat de pasta el divendres). Tot això ben remenat surt un combinat com per haver-me quedat a casa. Però ens agrada patir i al final vàrem carregar les bicis i cap a Sariñena!

Era absolutament conscient de que ni molt menys estava al 100%, i vaig decidir anar fent, veure què tal i ajustar-me segons veiés com anava la cosa. Portava tant de temps amb aquest tema que m’havia de treure aquella Marató del damunt (ja la volia fer fa un parell d’anys i els de la colla van preferir fer la Ruta del Císter).

El ritme cardíac ja va començar a pujar en veure, camí de Sariñena, que pràcticament tots els cotxes carregats de bicicletes! Quin goig! Ara no hi havia volta enrere. Un cop aparcada la furgoneta gentilesa d’Acastimar, dues hores abans de la sortida, vàrem anar a buscar els dorsals i vàrem fer 45 minuts de cua!! La pàgina web de l’organització avisava de no deixar-ho per l’últim moment; em sembla que dues hores abans no és l’últim moment… Els dorsals es repartien en taulells, numèricament de 300 en 300. Nosaltres fèiem cua al taulell del 2701 al 3000, i tinc la sensació que tots 300 estàvem allà mateix! Únicament hi havia una persona atenent. Suposo que haver-ne posat dues amb tant de voluntari que tenien no hagués estat massa difícil… és un comentari.



Faltava poc més d’una hora i tothom ja estava a la línia de sortida!! Més de 4500 ciclistes ocupen molt d’espai. No havia vist en ma vida tanta bicicleta junta. Es pot dir que va ser el dia de les cues, i això que en vàrem evitar moltes (la de les dutxes, la de les mànegues a pressió per netejar la bici –no és broma, el final de la cursa tenia traca final–, la de la carn,…).


Qui vulgui fer aquesta cursa i intentar fer un bon paper, que a la sortida es col·loqui en la millor posició que pugui, ja que intentar fer passar 4500 ciclistes per un caminet d’un parell de metres d’amplada, és com l’anunci del colesterol. I si hi ha un bon toll d’aigua (que amb tanta bicicleta no veus fins que no hi ets a sobre) i algú frena una mica, es produeix el bonic efecte acordió típic de les retencions.


Els 20 primers km estava en mode checking: vigilant pulsacions (un pel més altes de l’habitual), respiració, ritme, sensacions,… no era per tirar cohets. Fins als 40 vàrem anar fent, seguint a tothom.

A partir del km 40 ja vaig veure que patiria força. Seguia alt de pulsacions i baix d’ànims, sentint aquella veu interna: així no arribo, així no arribo… i així fins als 75 kms… La meva fita en òptimes condicions era fer-ho a un ritme de 20 km hora, o sigui, en unes 6 hores. Més o menys ho anàvem aconseguint, però perdíem massa temps en els habituallaments (calculo que en total vàrem perdre uns 18 minuts, encara que realment el cos ho demanava).

En l’habituallament del Km 75 em vaig prendre un gel d’aquests energètics, combinat amb una beguda tipus red-bull (no recordo la marca) i una mica de plàtan. Vaig recuperar les forces i els ànims (que tenia pel terra). A partir d’aquest moment únicament tenia ganes d’arribar. Al davant tenia una pujada de 150 metres que vaig fer amb certa facilitat, després una baixadeta, i quedava pel davant algun petit trencacames… el millor de tot encara havia d’arribar.



Cap al Km 105, de cop i volta, va començar a caure un bon aiguat (un amic meu em va dir: “si plou no hi vagis”), i en el Km 108 vàrem arribar a un camí (habitualment de pols molt fina) enfangat i absolutament impracticable. Vàrem perdre 25 minuts per fer 1,2 km… Al problema del fang s’havia d’afegir les herbes que s’entortolligàven, deixant desviadors i cadena inservibles.


L’últim tram fins a meta va ser per asfalt (quin descans). Tot i que encara no han sortit les classificacions (no és que em preocupi massa, ja que tinc la sensació que ens va avançar tothom) ens va sortir un temps de 6h 42m (ja ho corregiré un cop tingui les dades del xip).





Ha estat una bona experiència, d’aquelles que, un cop creuada la meta i tot i els patiments, ja penses en repetir, sempre que no plogui.

Per qui ha anat seguint una mica el Bloc no cal que doni massa explicacions referent al pla d’entrenaments que hem anat fent (he comptat 758 km en dos mesos, que no està malament). El que sí que em sembla que he après és quin tipus d’entrenament fer per aquest tipus de cursa: km, km, km… El que acostumem a fer és molta muntanya, amb molt canvi de desnivell i tècnic, en què la nostra posició en la bicicleta està constantment en moviment; ara pugem, ara baixem, ara forço, ara ens relaxem… Allà és molt diferent; estàs tota l’estona pedalant i pedalant sense parar i, al final, ja no saps com posar-te; et fa mal tot, l’espatlla, els canells, el cul (però no les cames!)

En la pàgina oficial d'Orbea podreu trobar algunes fotos i vídeo de la Marató,



També et pots baixar el Track des de Wikiloc