Una ESCAPAda pel Montsant

Ahir, finalment vàrem conquerir la Roca Corbatera, el punt més alt del Priorat (1.163,1), pedalada organitzada pel club ESCAPA. Dic “finalment” ja que aquesta excursió s’havia d’haver fet el 24 de febrer, el cap de setmana que hi van haver les nevades i que, amb molt bon criteri, va quedar posposada.

La climatologia ahir ens va oferir un dia radiant i calorós. Tot i així vaig agafar un tallavent, a dalt de la serra acostuma a fer força vent, i així va ser. A la muntanya s’ha d’anar preparat.

La ruta va ser molt dura. Tot i conèixer una mica el Montsant, vaig preguntar a dos companys que se’l coneixen molt bé què els semblava: el Montsant és per fer-lo a peu. Després de veure el track, un d’ells va dir que un 20% el faríem a peu, i em sembla que no es va equivocar de gaire. No és que anéssim molta estona arrossegant bici, però constantment anàvem pujant i baixant d’ella (alguns més que d’altres) ja que el terreny és molt pedregós, amb molt d’esglaó i poc grip.

Iniciem la ruta a Cornudella de Montsant en direcció cap a l’ermita de Sant Joan de Codolar (pista d’asfalt) i un cop allà ja agafem el GR-174 que comença a pujar per la falda de la muntanya (poc apte per gent amb vertigen com jo). Aquest tram és força tècnic però molt bonic.

Cornudella de Montsant i Pantà de Siurana

Deixem el GR i, al Pla de Teix, agafem una llarga pista cimentada que puja i puja fins tornar a recuperar el GR a peu de la Roca Corbatera. Encara quedarà carregar bici fins arribar al cim (des de l’inici de la pista fins dalt de la Roca -2,5 km- es guanya un desnivell de mes de 300 metres!.

Estiraments?

Un petit i merescut descans

La cabra tira al monte

A veure si se m'encomana una mica de PRO

Panoràmica des de la Roca Corbatera

Fetes les fotos de rigor, fem tota la serra major (Piló dels Senyalets, la Cogulla…). És un tram molt bonic però també molt dur i comença a passar factura a les bicicletes: un doble trencament de desviador de plat i pinyó (no ho havia vist mai) deixa fora de joc a en Francis, l’organitzador i guia. Retirada tota la ferralla sobrant (XTR!!!) i convertida en una single speed, decideix tornar cap a Cornudella per un dels graus amb la bici al coll (amb dos pebrots!). A tot això li hem de sumar 3 punxades.

Desviador de plat i pinyo fets un nyap! Ahhh!!!!

Carrera de boxes

Del Piló dels Senyalets comencem progressivament a baixar fins al Collet del Ros i d’aquí al Coll de l’Armengol per un camí pedregós amb força desnivell i tapat amb molta vegetació arbustiva (esgarrinxades a tope!). Ja en direcció cap a la Morera del Montsant, gaudim d’una pista trencacames (per si encara no en teníem prou) fins a la Font Pregona (al·leluia, aigua!!!). Un cop saciada la set, ens queda fer una petita rampa no massa llarga que el GPS en el punt final em va marcar amb un desnivell del 26%. Això, si vas tovet i amb la panxa plena d’aigua és com que ja no calia. Arribats a la Morera de Montsant, i després de 6 hores de fer l’indi per la muntanya, decidim unànimement, i sense cap queixa, fer el tram final fins a Cornudella per carretera. La veritat és que ja en teníem prou. La idea inicial era baixar de la Morera fins recuperar el GR que ens tornava a deixar a Cornudella.

Donar les gràcies a tots els companys del Club Escapa, al Francis, i, sobretot, a l’Ada, que amb la seva simpatia i les seves atencions va fer que no decaiguessin els ànims.

També et pots descarregar el track a Wikiloc

Territori Cherokee

Tot i que no acostumo a fer posts de les rutes “d’entrenament” que faig entre setmana, com que la d’ahir va sortir molt divertida m’he decidit publicar-la.

El sobrenom “Territori Cherokee” és el que li tinc posat a la zona que queda entre Mont-roig del Camp i el Club de Golf Bonmont. Em recorda una mica els spaghetti westerns: seca, pedregosa, vegetació arbustiva i la terra d’una tonalitat molt vermellosa… perfecte per fer l’Indi!

Ruta circular: Montbrió del Camp - Vilanova d'Escornalbou - Ermita de la Roca (Camí dels Carlins) - Horts de Miami - Mont-roig - Montbrió del Camp

El tram de Montbrió fins a Vilanova d’Escornalbou és molt planer, per anar calentant motors. Un cop passat Vilanova anem a buscar el Camí dels Carlins que recorre la falda de la Muntanya de l’Areny (o Roques Maseres), i l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca. És un senderó molt divertit per fer en bici, amb una vegetació molt mediterrània i unes boniques vistes de la paret de roca vermella de la muntanya.

Creuada la carretera de Mont-roig a Colldejou (T-322), passem per la Serra de la Pedrera i anem cap al Barranc de la Palma Negra (és un tram que abans passava pel mig d’un mas però ara l’han tancat i s’ha de fer una mica de tomb). Aquí, els camins són molt pedregosos, perfectes per posar els canells a prova de vibracions.

Per cert, el company es va oferir per fer-me una foto perquè sortís de tant en tant. Li vaig ensenyar com fer fotos en ràfega mentre segueixes amb la càmera l'acció... després d'unes 40 fotos i 10 minuts va aconseguir una foto força potable...



Creuem la carretera de Mont-roig al Club de Golf Bonmont, arribem fins a l’Autopista del Mediterrani i l’anem resseguint un parell de quilòmetres, fins que tornem agafar direcció cap a Mont-roig, creuant primer el Barranc de Rifà.

De Mont-roig a Montbrió ho fem pel camí asfaltat que passa pel Mas dels Tegells.

També et pots baixar el track a Wikiloc

Tubeless, or not Tubeless: that is the question!

Hi ha dies que, si la ruta no ha sortit com esperava, per animar-me una mica em dic: l’important es que hem arribat bé i ningú ha pres mal.

Avui, el company ha portat una GoPro. Els vídeos, en màxima qualitat (1080p), ocupen una burrada!

La cosa mes o menys ha anat així: el dia ha començat amb molt de vent, així que hem canviat el punt de sortida, de Montbrió a Tarragona. Hem improvisat una ruta ja que al haver canviat de bici a l’últim moment no portava el suport pel GPS. Han deixat anar aigua al pantà de Gaià i a El Catllar ens hem mullat força per arribar fins a Ardenya . I la cirereta del pastís; el company ha rebentat la tubeless i, després de perdre molt temps, hem hagut de buscar una via ràpida de tornada… Ha sortit una mini-ruta de 22 kms però tot i així he arribat amb els genolls tocats.

Aquí han començat els problemes de veritat... El spray va molt bé però per tornar ràpidament a casa.

Igual que a Riudecanyes, a Gaià, de tant en tant també deixen anar aigua

Durant molt temps m’he resistit a portar tubeless ja que no ho tenia massa clar, algunes experiències viscudes amb companys que en portàven tampoc m’havia semblat que fos un sistema infal·lible. Però ara al passar-me a 29” també he fet el salt al tubeless i, de moment, estic encantat. Aquest sistema, però, té un problema: t’oblides de que també pots punxar i si no vas preparat has begut aigua i, avui, a costa del company, hem après una bona lliçó:

1. Recorda que de tant en tant has d’anar renovant el “moc” segellador que porta, si no, s’asseca i qualsevol petita punxada et desinfla la roda.

2. Es important portar una càmera de recanvi, i, si es de btt, molt millor. Ha quedat demostrat que una de carretera no serveix de massa (això passa per tenir tanta varietat de bicis i al final no saps que portes al damunt). Tot i que l’hem aconseguit posar a dins, als pocs quilometres no ha aguantat la pressió (no es una metàfora).

3. Si portes spray d’escuma per inflar-la, es important portar l’adaptador a broc petit, si no, no serveix de res, excepte portar pes extra.

4. Rodar per zones concorregudes d’altres ciclistes (i la perifèria de Tarragona ho es molt) et pot salvar el cul.

Gràcies als ciclistes (una mica més previsors) que ens han donat un cop de mà al deixar-nos un adaptador de broc!

Diumenge de resurrecció

Ruta: Montbrió – Coll del Guix – Montbrió

No em puc queixar. Aquesta setmana he sortit tres cops i avui, per tancar la processó de Setmana Santa, tenia preparada una bona ruta. Tenia convidat i sempre m’agrada preparar-los un bon plat combinat a base de camins, corriols, pistes, trialeres, pobles, tatxes… però al final no ha pogut venir. Com que no m’agrada malbaratar la bona teca, havia pensat gaudir-ho igualment amb l’únic company de la colla que ha confirmat (la resta suposo que no els deu funcionar ni el Whatsapp, ni el Messenger… silenci administratiu).

Ermita de la Mare de Déu de la Roca

Tot i haver avisat al meu company que aquesta nit hi havia canvi d’hora, s’ha dormit. L’excusa era que no se li ha canviat automàticament l’hora del seu súper-rellotge ¿? Jo també tinc tecnologia d’última generació amb canvi automàtic d’hora, correcció horària per GPS… però com que no me’n fio he posat l’alarma amb un rellotge dels de tota la vida. No m’ha fallat.

Sort que les dues últimes rampes fins al coll del Guix són asfaltades

Com que hem sortit quasi una hora més tard del que tocava, el plat ja era fred; he hagut de preparar quelcom menys sofisticat. Hem pujat al Coll del Guix, que tampoc està gens malament. Contràriament a la sortida del dia de la nevada, avui hi hem pujat pel camí que s’agafa sortint del poble, i hem baixat pel camí que ens deixa a peu de carretera, a un parell de quilòmetres de Colldejou. Fent-ho en aquest sentit és una mica més suau i la baixada també es força entretinguda, ja que el camí és molt pedregós.

També et pots baixar el track a Wikiloc

Comencen les processons (Cambrils – Colldejou – Cambrils)

Bici o relax?... Bici!!!!

Avui he sortit des de Cambrils i he recollit al meu company de pedalades a Montbrió. Hem fet un ruta força rodadora i sense massa complicacions.

No portava la ruta estudiada, així que he improvitzat una mica segons el temps de que disposàvem. M’hagués agradat pujar al Coll del Guix per Colldejou, però com sempre, no anàvem sobrats de temps. No ens hem estressat i hem anat fent.

Pujant cap a Montbrió he agafat una riera que no acostumo a fer ja que l’arena és poc compacta. Avui s’ha afegit el problema que a mig tram he trobat força aigua i, a mesura que anava avançant, cada cop anava en augment, així que, com a penitència, he arribat a Montbrió força mullat.

La riera de Riudecanyes seguia portant aigua, així que ens hem tornat a mullar una mica els peus.

Després de totes aquestes trampes hídriques, em passat per Vilanova d’Escornalbou, d’allà hem agafat el camí de la pedrera que ens deix a peu de la carretera de Mont-roig a Colldejou.

Passant per la zona de la pedrera.

Colldejou als peus de la Mola que porta el seu nom.

Avui he tret a pasturar la 26' i he deixat descansar una mica la 29er (que no es pensi que m'he oblidat d'ella)

Tornant de Colldejou, i per evitar l’asfalt, he agafat un camí a mà dreta per anar en direcció cap al Golf Bonmont, però anàvem de xarrera i m’he despistat. Per no recular uns metres hem tornat a agafar la carretera. Més endavant hem recuperat el camí i hem anat baixant en direcció a costa.

Un cop arribats al que serà la “futura” via d’alta velocitat del corredor del Mediterrani, ens hem separat, el meu company ha tornat cap a Montbrió (via Mont-roig) i jo cap Cambrils.

Sembla que finalment s'han tornat a posar a treballar el la futura línia d'alta velocitat (ja veurem quan tarden...)

 Han sortit uns 50 quilòmetres amb un desnivell positiu acumulat de 600 metres.

Cita a cegues a Reus

El Facebook té aquestes coses. Uns hi troben la seva mitja taronja i d’altres queden per sortir en bici. Com totes les cites, una tercera persona va fer de “Celestina” (també havia de venir, però al final ha fet campana); així que, sol davant el perill, he anat a la cita en camp contrari.

Havent vist com les gasta en Xavier Ferrando (a través del FB), sabia que anava a patir, i així ha estat.

Després d’una estona de xerrameca (hi tinc certa facilitat), hem començat a pujar i pujar, i ja m’he començat a despenjar… Buf aquí patirem!

Un cop arribats a dalt de la tatxa dels dipòsits de Castellvell i, com si fos una atracció de Port Aventura, hem començat a baixar: corriols, trialeres, senderons, pedregots, trenca-cames… Ja anava petat, i he mirat el GPS per veure quant temps portàvem en ruta: 45 minuts!! Juro que he pensat que el GPS no anava bé, però he mirat també el rellotge i era correcte!!!

El Mas "Destartalat"

Una cadena amb trampa (que cabrons!)

Avall que fa baixada!

En alguns trams, sobre pistes, en Xavier deia “Esquerra!”. Esquerra?, pensava jo, si no hi ha res! Doncs sí, hi era. Apa, torna a començar l’atracció!

Sort que de tant en tant hem parat a fer alguna fotografia. En la ruta hi ha un parell de baixades que he estat absolutament incapaç de baixar en bici (i prou feines he tingut per baixar a peu) i he flipat en veure com el Xavier i l’Eduard les han baixat com si res. En una d’elles els hi he fet unes fotos en acció (s’ha de dir que, com sempre, les fotos no fan justícia i no sembla tant difícil, però us puc ben assegurar que des de dalt semblava una paret vertical). El Xavier, per no menjar-se al fotògraf, ha desllantat la roda i s’ha fomut una bona patacada (per sort ha caigut sobre tou). Hem estat una bona estona per deixar la roda a punt, ja que s’havia col·locat molta porqueria entre llanta i coberta.

L'Eduard tornant a pujar per immortalitzar el moment

Vinga Eduard!

Ara et toca a tu Xavier! (jo, amb l'excusa de fer les fotos me l'he saltat...)

El Xavier després d'haver "tastat" la sorra

 

Avui hem pujat per la majoria de tatxes dels voltants de Reus (com el collet de Sant Joan,). Fins i tot, alguna d’elles pels dos costats.

Tot i no haver estat una ruta especialment llarga (34 km des de la Boca de la Mina), en 25 quilòmetres ja havíem fet més de 1000 metres de desnivell positiu acumulat. Una pallissa!

M’ho he passat molt bé. S’han materialitzat amistats virtuals i ha estat una bona experiència per gaudir de molts corriols que desconeixia. Ja hem quedat que la pròxima serà en el meu territori.

Aquí us deixo el link del Track del Xavier on també ha deixat comentaris sobre la ruta.

Trenca-Torrompers 2013

En Manu Sabalete amb la seva troupe. Veure'l en mode DH es una autèntica passada! Llàstima que va punxar.

Ahir va tenir lloc la V edició de la Trenca-Torrompers, a la Pobla de Massaluca (Terra Alta) i jo hi vaig participar per tercera vegada. És una carrera popular, organitzada per Bici-Ats Terra Alta, que cada any es fa en un poble diferent de la comarca. L’any passat va ser de traspàs i me la vaig saltar (me’n vaig assabentar a una setmana vista i jo necessito el meu temps per estar física i mentalment preparat). És de les poques proves en que participo; m’agrada molt la bici però competir és una altra cosa: fer una cursa i quasi no assabentar-me de per on he passat i ciclistes amb els ganivets a les dents no fa massa per mi. Així que sóc una mica selectiu i aquesta s’adapta força als meus gustos.

Les previsions meteorològiques no acompanyaven. A casa meva a, 80 km de la Pobla, a primera hora plovia, i durant el trajecte la cosa no semblava millorar; passat Vandellòs hi havia molta boira… Que hi farem! Si és incòmode per a mi, també ho serà pels altres (amb aquests pensaments i música a tope em vaig anar animant). Passat Vilalba dels Arcs el cel es va començar a obrir; sembla que no ens mullarem!

Durant la nit havia plogut, però sense malmetre els camins; un altre punt a favor! La cosa prometia i, a més, semblava que la participació no havia augmentat respecte edicions anteriors.

Com ja comença a ser habitual, vaig anar sol. Al nucli dur de la colla l’edat definitivament els està passant factura. Allà, però, hem vaig trobar alguns coneguts: la troupe del Manu Sabalete (Maxi Bike) i la Britta, amb qui vaig començar la cursa.

Pel meu tarannà, en les sortides m’acostumo a posar pel final, sense estrès, però ahir, un cop col·locats, van girar el sentit. Per no perdre pistonada (ni posicions) vaig anar força estona a tope, fent que en poca estona ja anés disparat de pulsacions i que després de 20 quilòmetres (molta pista i per això força ràpids) ja comencés a tenir ganes que la cosa s’acabés. I encara faltava el més dur!

Fotos en carrera. Així no faré mai res de bo

En una zona de corriols (el tram més bonic!) anava de sandwich: el de davant portava un ritme que a mi ja m’anava bé i el de darrera tampoc tenia massa ganes de passar-me, així que vaig aprofitar per recuperar-me una mica, ja que encara quedava ruta. En aquest tram, en l’únic toll de tota la cursa (un senyor toll!) vaig decidir fer un bany de fang que diuen que va bé per la pell (sembla que hi ha un vídeo d’aquest moment i que estic intentat localitzar per què ruli).

En el braç esquerre es poden veure restes de fang de la caiguda. La càmera es va salvar!

Moment kit-kat. Amb les meves súper ulleres industrials de 3M que faig servir per les nocturnes o els dies de fang.

En els últims quilòmetres encara vaig tenir esma per adelantar a algun ciclista, cosa que anima força si ja vas tocat i les cames comencen a queixar-se.

La veritat, i per sorpresa meva, vaig arribar a meta força bé (no com fa dos anys que vaig arribar completament fos). Vaig disfrutar de la post-carrera amb una merescuda cervesa (aquesta última setmana havia fet una mica d’abstinència) un bocata de llonganissa a la brasa i xerrant amb els coneguts. Un autèntic plaer!!

Envoltat de craks: Amb la Britta Henseler (3ª de la seva categoria) i amb el gran Carni

Felicitats al Xavier Carnicer (Massi), guanyador de la cursa. Un crack en tots els sentits!





També et pots baixar el track a Wikiloc