Any i anys, per molts anys…

Després de 96 posts, 16.000 visites, 8 seguidors (realment són 7; jo també em segueixo), 54 tracks i molts i molts quilòmetres, avui aquest bloc fa un any! Gràcies a tothom que l’hi hagi donat un cop d’ull o que s’hi hagi passat un moment o altre (els camins de la red són inexcrutables).

Amb el temps he anat agafant una mecànica per preparar cada post. Així com el primer dia em sembla que vaig penjar 3 posts (apa! fot-li que ets de Reus), aquestes aportacions s’han anat dilatant, i ara aproximadament és un post per setmana (suficient). També hi ha una raó molt important d’aquesta davallada: Facebook! Sí, tot i les meves reticències, finalment he caigut a les grapes de les xarxes socials, on hi penjo les petites coses, ximpleries, fotos, rutes d’entreno d’entre-setmana…


EL MAKING OF

 
Kit de blocaire:

-GPS: un de canell (que el faig servir per tot el tema cardio) i un altre de sobretaula (per seguir la ruta). D’aquesta manera no em cal anar pitjant botons.

-Càmera de fotos: (encara no m’he posat amb els vídeos -no disposo de més temps-). Una Kodak ben barateta que em penjo al braç. En l’altra bici, portava la funda agafada amb unes brides al quadre, però amb la nova bici encara no vull que es ratlli el quadre…

-Mòbil: de 15 euros, molt petit i lleuger, així si es trenca no em sabrà greu. Únicament per casos d’emergència.

Sortir sabent que posteriorment publicaràs un post fa que, no únicament has d’estar concentrat en la ruta, si no que, a més, has de pensar en fer fotos. I per què no surtin sempre culs has d’intentar anar davant, i això a vegades és un sobresforç. Les fotos, si surten els companys, m’agrada que siguin dinàmiques, en ruta, i no tots aturats i somrient. Les de paisatge són les que, a posteriori, més em decepcionen, ja que per mida i per la qualitat que em dona la càmera, no reflecteixen allò que tinc davant els ulls.


La ruta:

Primer de tot toca decidir ruta (en funció de la disponibilitat horària, estat de forma, si vaig més o menys acompanyat, si vull provar nous camins, etc). Així que els divendres ja m’hi començo a posar; agafo el GoogleEarth i començo a preparar el Track. Durant aquest any he aconseguit una bona cartera de rutes i si surto pel barri ja no perdo tant temps. Tinc els horaris molt apamats i no m’acostumo a equivocar massa amb el temps que hi destinarem. De joves no ens preocupava l’hora de tornada, la mama ens tenia el plat a taula i poques obligacions (ara que hi penso em sembla que no en tenia cap). Unc cop tinc el track l’envio per e-mail a la troupe.


La sortida:

Jo com en “Juan palomo”, ja que preparo la ruta surto des de casa (no és imposat; sempre deixo als de la colla que proposin però no hi ha manera).

On visc tinc la gran sort que en pocs metres ja rodo sobre terra. Normalment acostumen a ser rutes de grau mig d’uns 40 km i 1.000 m de desnivell acumulat. I moltes vegades, mentre rodo, ja començo a pensar què posar al post. Gràcies a la meva memòria prodigiosa en arribar a casa ja se m’ha oblidat pràcticament tot, però és que ja no puc portar més aparells.


A la redacció:

Intento publicar sempre el mateix dia de la sortida ja que si deixo passar un dia malament. Un cop descarregada tota la informació digital em poso mans a l’obra (com si no n’hi hagués prou amb la sortida):

-Depurar el track per si hi ha hagut errors (cosa força habitual) i penjar-lo a Cicloide i Wikiloc net com una patena i que comencin a “rular”.

-Revisar totes les fotos i fer una tria. Un cop tinc les finalistes (intento que siguin poques) les passo pel Photoshop per arreglar-les una mica, ajustar colors, fer panoràmiques…

-Començar a preparar la redacció, fer petites esmenes didàctiques, buscar a la web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya el nom de masos, camins, GRs… pels que he passat i després intentar treure alguna informació de Wikipedia, i que sembli que domino el tema. Un cop enllestit el text li passo a la meva dona, que li agrada tant la gramàtica com a mi la bici, per què li faci un lifting (quina paciència que té, en tots els sentits, GRÀCIES!!!). -Un cop tinc tots els ingredients, faig un bon encadellat, poso links, col·loco els mapes, previsualitzo que tot quedi correcte i el gran moment: pitjar el botó del “PUBLICAR”.

Déu apreta però no ofega

Si la setmana passada va tocar anar sol, avui ha estat un festival! Entre els que hem sortit i amb els que ens hem anat trobant em fet una bona colla.

Després d’una setmana refredat i sense tocar bicicleta avui volia fer una cosa una mica light, però al final se me n’ha anat una mica la mà. Pujar al Coll de la Teixeta es un clàssic i avui tenia ganes de complicar-ho una mica i provar algun tram nou.

Ruta: Montbrió - Riudecanyes - Vilanova d'Escornalbou - Duesaigües - Coll de la Teixeta - Duesaigües - Riudecanyes - Montbrió (37 Kms - 1100 mts desnivell)

Avui hi ha poques fotos paisagístiques ja que hi havia força boira (i com més amunt més s’anava espessint), així que m’he dedicat més als companys. La veritat és que, amb la boira, les fotografies agafen més dramatisme i la lentitud d’obturació deguda a la poca llum provoca una sensació de moviment més accentuada.

A mig camí ens hem creuat amb una colla de companys, i després d’explicar-los la ruta que volíem fer, han decidit acompanyar-nos en l’ascensió cap al Coll de la Teixeta.

També et pots baixar el track a Wikiloc

“Si no hi sóc no m’espereu”

A veure, que vol dir això de que “si no hi sóc no m’espereu”? Que és aquest poc compromís?... O s'hi és o no s'hi és! Jo mai dic “si no hi sóc no m’espereu”, si finalment per causes majors no puc sortir (cosa que encara no ha passat mai) avisaria de que no puc sortir… Els que ja van avisar que no sortirien, efectivament no han sortit (…carnaval, carnavaaaal…) però tots els que van dir que “si no hi eren no el esperés” no ha vingut ningú!!

Total, que al final he sortit sol. Un altre cop.

Sense caure en el desànim he seguit amb la ruta planejada: Montbrió – Riudecanyes – Vilanova d’Escornalbou – Pratdip – Mont-roig – Montbrió (47 Kms – 900 mts desnivell)

Sempre que surto sol vaig per feina, així que avui he enllestit força ràpid, en aquestes circumstàncies únicament m’aturo per fer alguna foto, i avui n’he fet poques, el dia estava força lleig.

Avui, sortint de Riudecanyes en direcció cap a Vilanova d’Escornalbou, i per evitar l’asfalt el màxim possible, he “descobert” un petit tram d’1,6 Kms que s’uneix amb un camí que queda una mica més endavant (feia temps que li tenia ganes, però amb el Google Earth no tenia massa clar que connectés amb l’altre camí), i al anar sol he provat sort i ja tinc un altre tram pel bote!

Igual que la setmana passada, avui m’he les he tingut amb un gos. Tot i que no em fan por, si em surt un gos a la carrera, no espero a veure les seves intencions, així que poso el turbo, però si m’agafa en pujada tinc les de perdre i avui el gos ha estat més ràpid que jo, així que quan pràcticament ja el tenia damunt li he fet un crit i ha deixat de seguir-me (o possiblement ja en tenia prou de tocar una mica els nassos). Un cop ha casa i amb les dades del pulsòmetre he vist que m’havia posat a 186 pulsacions! Subidóóón!





També et pots baixar el Track a Wikiloc

Mas de Borbó

Avui havia de començar el post amb una foto del Mas de Borbó i la seva alzina, considerada com una de les més antigues de Catalunya i declarada "arbre monumental" l’any 1989. De petit recordo haver-hi entrat i haver jugat sense problemes, i avui em venia de gust tornar-lo a veure. Però un cop allà hem vist que hi havia una cadena i una senyal “d’Atenció amb el Gos”. M’hi he acostat –sense passar de la cadena- i ha sortit corrent del mas un troç de gos que encara correm ara… Així que he buscat una mica per internet alguna foto d’època i, per sorpresa meva, no n’he trobat cap; a més, d’actuals ben poques. ¿? Així que he agafat una a wikiloc i l’he tunejada una mica.



La previsió donava molt de vent per avui. Si sé que ha de fer molt de vent acostumo a anar cap al Sud… més o menys ha fet vent per tot arreu.

El company de rodada avui estava una mica tocat del genoll, així que li he preparat una cosa suau… 50 km! Ha aguantat molt bé, i m’ha agraït que fos tant considerat.

Alforja

Ruta circular: Montbrió – Botarell – Riudecols –Alforja – l’Aleixar – Almoster – Castellvell – Reus – Riudoms – Montbrió.

La ruta, tot i ser una mica llarga, té poc desnivell. Únicament la pujada de l’Aleixar cap al Mas de Borbó i d’allà cap al Coll de Sant Joan són els trams més “durillos”. Avui, però, hem anat xino-xano, sense presses, a gaudir del matí. A vegades, sobretot si som més colla, sortim amb els ganivets entre les dents, però avui els hem deixat a la cuina.

29er: roda, roda i roda... efecte Cadillac

M’agraden molt els ametllers florits, i avui, amb el cel ben blau, estaven molt bonics. Amb aquesta postal tant romàntica he tret el tema de la pròxima edició de la Marató dels Monegros (i II). Toca repetir i treure’m l’espina de l’any passat.

També et pots baixar el track de Wikiloc

Natura Morta

Ara que he donat el salt de les 26’’ a les 29’’, i després de tres anys i quasi 12.000 km amb la meva Coluer Fourteen Team del 2010, he decidit fer una fotografia dels components que s’han trencat o he canviat durant aquest temps. Ha estat una bicicleta de la que n’he quedat molt content (tot i els comentaris que venen a continuació) i que no em trec del damunt ja que encara pot donar força guerra, i més ara que l’he deixat quasi nova amb tanta trencadissa que he tingut últimament.

Obsolescència programada:

De l’únic component de fàbrica que no n’he quedat gens content és la sella, una San Marco. En poc temps es van trencar les barres de titani (tampoc peso tant!, uns 83 kg repartits en 184 cm), i la tija de fibra de carboni es va anar “escanyant” en el punt d’unió amb el quadre (no es va arribar a trencar, però en la posta a punt per participar en la Marató dels Monegros vaig preferir posar-ne una de nova). Aprofitant el canvi vaig posar una tija retrassada Massi, també de fibra de carboni, i es va trencar pel cap (un mal disseny industrial ja que l’alumini era poc reforçat).

Els pedals automàtics eren uns Shimano de gama baixa i tampoc van aguantar massa. Els Wellgo eren reciclats fins que li vaig posar uns XT.

El pinyó fix tampoc ha aguantat massa: n’he hagut de canviar un parell i un eix. No sé, però en la meva anterior bici no els vaig haver de canviar mai.

De cobertes, si no he perdut el compte, amb les que portava i les que porta ara han estat un total de 8 (uns 3.000 km per parella de cobertes).

He quedat sorprès de la quantitat de pastilles que he canviat, suposo que algunes d’elles es podien haver “apurat” una mica més però a la que noto que començo a perdre eficiència amb la frenada i que la maneta fa massa recorregut, faig el canvi. Les de la casa Shimano han estat les que menys han durat i les últimes les he canviat quasi per avorriment.

El trencament del desviador de plats, un XT, crec que va ser mala sort; un mal canvi, una pedalada massa forta, i la cadena que es va enganxar entre plat i patilla doblegant-la completament. Ara li he posat un Deore, que pel poc que el faig servir penso que és suficient.

Conclusió: Emprar materials ultra lleugers i cars per aconseguir guanyar uns pocs grams no sempre és una bona alternativa. Estic segur que pel preu d’un tija de fibra de carboni puc tenir una molt bona tija d’alumini que possiblement em duri mes.

Quin despropòsit de dia… o no…

Avui tenia un bon plan: sortida llampec al migdia TT (Tarragona Trencacames), però al final ha estat un buf!! Quan ja era a mig camí, i després d’un parell de trucades, he hagut de fer mitja volta ja que la campana ha estat descomunal; o sigui, que m’he quedat sol i amb un pam de nas… quina poca seriositat.

Així que, un cop a casa, i tenint en compte que ja tenia tots els permisos concedits (molt important) i la logística domèstica sol·lucionada (més important encara), he decidit fer una sortida: 29er Test Alone (o sigui, sortir sol com un mussol amb un coet entre les cames).

He fet la mateixa sortida que havia fet ara farà una setmana i amb la mateixa bicicleta (aquell cop de nit i acompanyat), però entregant-me una mica més per veure que tal. Ho he fet en 1 h 44 min; 26 minuts menys que la setmana passada. No és comparable, ja que no eren les mateixes condicions de visibilitat, i el fet d’anar amb company de rodada sempre fa perdre temps xerrant... Estic content.

L'Argentera

Tram del GR-7 de l'Argentera al Coll de la Teixeta

M'ha sortit una mitjana de 18,4 Km/h, que per ser muntanya i amb un desnivell positiu acumulat de 625 mts està força bé (no feu cas de l'altimentría de Cicloide, està com un timbal).

Baixant per un tram de carretera m’he posat fàcilment a 65 km/h, però no he volgut apretar massa més ja que feia força vent i no m’agrada.

El que ha estat un autèntic plaer, avui que feia un dia primaveral amb una temperatura de 20 graus, ha estat sortir amb màniga curta i guants d’estiu. Quin gustàs!!

 
Ruta circular: Montbrió - Duesaigües - l'Argentera - Coll de la Teixeta - Duesaigües - Montbrió

Ja m’he Specialitzat!

Primer de tot vull donar les gràcies a la gent de la botiga ESCAPA de Sabadell pels seus consells, atenció i tracte professional. Moltes gràcies de nou!!

Bé, anem a pams: Quin troç de bici!!! Tenia molt clar que el dia que adquirís una nova bici seria de 29’ amb canvis 2x10. Algunes veus intentaven fer-me dubtar; que això dels 2 plats x 10 trobaràs a faltar marxes, que si costarà més pujar, que si és una manera de pedalar diferent,… collonades! És absolutament revolucionari! En les tres sortides que he fet no he trobat a faltar cap relació de marxes, i les velocitats que agafes amb les 29’ –pujant i baixant– són brutals (avui, el meu company de 29’ ha arribat als 75 km/h en carretera i sense posar-se al màxim).

Specialized Stumpjumper Comp Carbon 29’ amb llantes Mavic CrossMax.

Amb aquest canvi he notat una gran millora, en tots els sentits, tot i que en les zones molt tècniques encara li he de trobar el punt. Ja arribarà.

La sortida d’avui ha estat una mica especial. Ens hem ajuntat amb un grup de Cambrils amb qui no havia anat mai, sempre que surts amb algú amb qui no has anat mai et sorgeix aquell dubte de si tiraran molt o no, si estaran molt forts... la veritat és que ha anat molt bé.







La ruta ja l’havia fet ara farà un temps (Montbrió–Porrera–Montbrió), així que no donaré massa explicacions. La diferència és que aquest cop hem pujat pel camí que surt de Duesaigües cap al Coll de la Teixeta i després he baixat (dic “he” ja que a Porrera la colla ha decidit fer un entrepà tranquil·lament, i jo i un altre company, que ja anàvem una mica tard, ens hem despedit; un cop al Coll de la Teixeta ens hem separat) pel GR-7 que porta a l’Argentera, però trencant per un camí que et deixa un altre cop a Duesaigües.

La moto li ha fet el cavallet i ha caigut a sobre d'una de les bicis... per sort no ha estat greu.

En general, la ruta és força dura, ja que per arribar a Porrera, un cop arribats al Coll de la Teixeta i en direcció cap a Pradell de la Teixeta, fem un tram que és força intransitable, fins i tot per les motos.

Ruta circular: Montbrió - Riudecanyes - Duesaigües -  Coll de la Teixeta - Porrera - Coll de la Teixeta - Duesaigües - Riudecanyes - Montbrió (48 Kms)

També et pots baixar el track a Wikiloc

Enxampat in fraganti!

El Yeti

Un ja no pot ni sortir tranquil, coi de paparazzis...

Al vent, la cara al vent…

Avui era un dia d’aquells per quedar-se al llit, en la Zona de confort. Tot i tenir dobles finestres el vent udolava intimidant, i el dissabte havia plogut tot el dia, així que ganes, ganes, més aviat poques. Avui la campana ha estat monumental, suposo que l’edat els comença a passar factura!!

Intercanvi de missatges motivacionals a les 7 del matí amb l’únic company que havia confirmat:

–Què fem?
–Jo ja estic despert; sortim oi?

Qualsevol li diu que no… Doncs quin remei, sortim. I hem sortit. Com que sóc el que organitzo les sortides no hem puc permetre fer campanes. Si toca, toca.

Quan anuncien que farà vent (i ahir la tele deia que faria molt de vent), a Montbrió –i no és broma– fot un vent de collons: un vent de força 6-7 a primera hora. En un petit tram de carretera de Montbrió a Botarell, el vent quasi ens tirava enrere. I a sobre ha començat a caure plugim… Realment el dia era lleig, en 40 km únicament ens hem creuat amb un ciclista (suposo que els més sonats eren a la cursa de la Pica).

Vaig preparar un ruta una mica trenca-cames, amb tatxes i poques complicacions tècniques; típica sortida d’anar per feina. En tres horetes ja erem a casa.

Ruta circular: Montbrió - Botarell - Riudecols - Alforja – L’Aleixar - Les Borges – Montbrió.



També et pots baixar el track a Wikiloc

He trepitjat merda!

Pantà de Riudecanyes

Definitivament, en aquesta entrada d’any, he trepitjat merda: no recuperat encara del trencament de tija, del led de la llanterna, del pinyó fixe i de l’eix posterior… ahir vaig destrossar el desviador del canvi de plats!!

El pla era bo: un dels companys estrenava una Specialized Epic Comp! i jo el nou manillar de doble altura, tija d’alumini (ja n’he quedat fins els nassos de la fibra de carboni: dos anys, dues tijes), eix i nucli posterior, així que vaig preparar una ruta Test Mode per les bicis, o sigui, una mica de tot.

Ruta: Montbrió - Riudecols - Riudecanyes - Vilanova d'Escornalbou - Serra de la Pedrera - Mont-roig - Montbrió (43 Kms - 800 mts de desnivell positiu acumulat).

El dia no podia començar millor. Ens vàrem creuar amb les noies d’apinyofix, i ens convidaren a seguir la seva ruta (temptador, però teníem altres plans). Feia sol i la temperatura era força agradable. Un dia perfecte!

Mas d'en Cases

Pantà de Riudecanyes

A mig camí, i avançant-me una mica per poder fer una foto a la flamant Specialized, al canviar de plat mitjà a plat petit, la cadena es va creuar amb la llengüeta del desviador i aquest es va quedar tot recargolat. En aquell moment no únicament penses en el contratemps que això suposa, si no que, a més, queda molt camí per tornar a casa!!

La part interna de la llengüeta va quedar sencera però la exterior va quedar tota rebregada, així que la vaig arrencar del tot (no va ser fàcil, ja que estava entortolligada entre plats i cadena). D’aquesta manera, el nou i més lleuger desviador em permetia pujar plats, però no baixar, solució: cop de taló a la cadena.



La part optimista de tot plegat és que ningú va prendre mal, i les sensacions amb el nou manillar són molt bones; vaig amb una posició mes còmode i sembla que hagi pujat una talla a la bici.

Muntanyes Blanques

I la Specialized? Je, je,… quina enveja! Això si, sana, molt sana.



També et pots baixar el track a Wikiloc