divendres, 26 d’abril de 2013

Pacific Aspen (1993)


Aquesta va ser la meva primera bicicleta btt, una Aspen de Pacific Cycles (bé, realment la primera va ser un ferro del PRYCA de 15.000 pts comprada a mitges amb el meu germà i que va durar una setmana).

Ja feia molts anys que no anava en bici, però un bon amic meu –amb qui de ben petit, i amb el seu pare, ja havíem començat a descobrir camins fora del jardí de casa- se n’havia comprat una i em va enredar a provar-ho. Fins llavors únicament havia anat amb bicicletes “single speed” i de sobte trobar-me amb una de 21 marxes acollonia una mica (i després de tants anys ara vaig amb 20! I no té res a veure!!).



Després de l’experiència PRYCA, em va sortir la possibilitat de comprar-ne una de “bona”, per un preu força arreglat (si no recordo malament eren 65.000 pts) ja que tenia una tara de fàbrica: l’adhesiu ASPEN estava al revés! Si, si, torneu a mirar atentament la primera foto.

Amb un lleuger quadre de cromomolibdè, forquilla rígida i grup EXAGE (polsaves suaument el gallet, feia click i canviava de marxa!! No havies d’anar ajustant la maneta de canvis!!!) ja em podia menjar el món.

D’aquí ja vaig passar a l’alumini; una Mongoose Iboc Comp (amb un quadre d’estrets tubs extrusionats, no d’aquells tant amples de les primeres d’alumini), després una BH Coronas (quina gran bicicleta!),… així que progressivament el garatge es va anar omplint de bicicletes.

No fa massa temps una amiga em va comentar que li agradaria provar això de la bicicleta, així que li vaig regalar la Pacific amb la condició que si un dia es volia desempallegar d’ella m’avisés per si la volia recuperar, i així va ser. Ja torno a estar just d’espai al garatge.

Pastilles Kool-Stop, anaven estupendament (sempre que no les mullessis)
Si, si, forquilla rígida!
Un cop recuperada i netejada, volia fer-li una menció en el bloc però no recordava exactament l’any que la vaig comprar. Vaig buscar per Internet i no va servir de massa. Així que em vaig posar en contacte amb el departament de Marketing de Pacific, amb en Max Yeh per veure si em podien donar informació sobre la bicicleta. L’endemà mateix d’haver enviat la petició per mail (s’havia de buscar el catàleg i escanejar la pàgina) em va passar la fulla de catàleg d’un model del 1990, però no era exactament la meva -tot i haver-li enviat una foto-, i entre d'altres coses aquella anava equipada amb grup Suntour, així que, com qui no vol la cosa, vaig insistir una mica:

-…genial, moltes gràcies, però m’he fixat que no es exactament com la meva…

Ja no vaig rebre resposta. De ben segur que té millors coses a fer que atendre a Friki. Lots of thanks Mr. Max! 


Vintage total!
Seguia sense saber de quin any era el meu model i torno a recórrer a internet. Fent una recerca pel grup, un Shimano Exage LT (si ara ho busques per la red “Exage” et surten carrets de pesca! Una altra important línia de productes de Shimano) descobreixo que es del 1993, ergo, fa vint anys que vaig en bicicleta de muntanya.

Pacific Aspen in action!


diumenge, 21 d’abril de 2013

II Cursa BTT Vilabou 2013


Ja tenim una altra cursa al pot! Va ser una decisió d’última hora. No la tenia planificada, però una setmana abans em vaig assabentar que es feia aquesta cursa al costat de casa, a Vilanova d’Escornalbou, i em vaig animar a fer-la.

Com que sóc una mica massoca vaig apuntar-me a la versió extended, de 4 voltes, amb un total de 35 km, i un desnivell positiu acumulat d’uns 900 metres. Vaig pensar que el que perdria a les primeres voltes ho recuperaria després… santa innocència!

Com que van penjar el track per internet, quatre dies abans vaig fer un parell de voltes al circuit per a veure què tal, per tenir una mica controlada la zona tècnica i fer-me una idea aproximada del temps per volta. En resum, qualsevol excusa per sortir en bici!

La Britta la mar de tranquila. Va fer podi! Felicitats!!
És la primera cursa que he fet sortint des de casa en bicicleta, 4-5 quilòmetres per començar a escalfar (que si em noto una punxada a la cuixa, que si la zona lumbar la tinc carregada, que si una contractura a l’espatlla, que si naps que si cols). Vas veient a la resta de participants i tots semblen molt PRO… i tant que eren PRO, era la primera prova puntuable per la copa de Tarragona! Que hi farem, c’est la vie. Sort que em vaig trobar amb la Britta i la gent de MaxiBike (autèntics PROs) i xerra que xerraràs ja no em vaig capficar més.

A punt de caramel. Amb la muntanya de l'Areny al fons a l'esquerra.


Un cop començada la cursa, en la primera pujada llarga que hi havia (i que em conec molt bé), vaig pensar que podria esgarrapar algunes posicions. Què coi, allà esgarrapava tothom! Més o menys em vaig mantenir en la mateixa posició. Després d’aquesta pujada començava la zona tècnica (un 25% de la cursa). No volia tenir massa gent darrera ja que no em sento còmode i la pressió fa que vagi mes ràpid del que aniria. Quan vaig veure que em començava a despendular una mica i cometre errors vaig deixar que em passessin alguns corredors i no fer tap. Més tranquil (per dir-ho d’alguna manera).

Després d’aquesta zona venia una baixada per pista molt ràpida (bé!) i després començava a pujar (ja no tant bé!). Aquí la gran sorpresa: no sé si va ser cosa de l’organització o no, però dos dies abans no hi eren, i tampoc va ploure posteriorment; parlo de dos senyors tolls, ben enfangats!! No va ser del gust de la meva transmissió, que anava engreixada per sec i, al segon toll, hem vaig començar a quedar sense lubricant! Així que progressivament va començar a grinyolar i grinyolar, i suposo que no em va ajudar massa…

Specialized Kamaleón. Camuflada amb l'entorn. El millor per passar desapercebut.
Tocarà fregar a mà...
Tocarà ensabonar a mà...
Ha tocat fregar a mà!
A hores d’ara no sé en quina posició vaig quedar ni el temps oficial (tampoc em preocupa massa). Com que em conec, vaig encertar el temps. En canvi, cicloide, que a partir de totes les teves rutes penjades fa una previsió del temps que tardaries en fer-la, va calcular que hauria d’haver trigat 22 minuts més!).

Al tornar cap a casa, cansat, brut i amb la bici grinyolant; no m'he pogut resistir... Ahh la Primavera!


dimarts, 16 d’abril de 2013

Una ESCAPAda pel Montsant


Ahir, finalment vàrem conquerir la Roca Corbatera, el punt més alt del Priorat (1.163,1), pedalada organitzada pel club ESCAPA. Dic “finalment” ja que aquesta excursió s’havia d’haver fet el 24 de febrer, el cap de setmana que hi van haver les nevades i que, amb molt bon criteri, va quedar posposada.

La climatologia ahir ens va oferir un dia radiant i calorós. Tot i així vaig agafar un tallavent, a dalt de la serra acostuma a fer força vent, i així va ser. A la muntanya s’ha d’anar preparat.

La ruta va ser molt dura. Tot i conèixer una mica el Montsant, vaig preguntar a dos companys que se’l coneixen molt bé què els semblava: el Montsant és per fer-lo a peu. Després de veure el track, un d’ells va dir que un 20% el faríem a peu, i em sembla que no es va equivocar de gaire. No és que anéssim molta estona arrossegant bici, però constantment anàvem pujant i baixant d’ella (alguns més que d’altres) ja que el terreny és molt pedregós, amb molt d’esglaó i poc grip.

Iniciem la ruta a Cornudella de Montsant en direcció cap a l’ermita de Sant Joan de Codolar (pista d’asfalt) i un cop allà ja agafem el GR-174 que comença a pujar per la falda de la muntanya (poc apte per gent amb vertigen com jo). Aquest tram és força tècnic però molt bonic.





Cornudella de Montsant i Pantà de Siurana
Deixem el GR i, al Pla de Teix, agafem una llarga pista cimentada que puja i puja fins tornar a recuperar el GR a peu de la Roca Corbatera. Encara quedarà carregar bici fins arribar al cim (des de l’inici de la pista fins dalt de la Roca -2,5 km- es guanya un desnivell de mes de 300 metres!.

Estiraments?
Un petit i merescut descans
La cabra tira al monte

A veure si se m'encomana una mica de PRO


Panoràmica des de la Roca Corbatera
Fetes les fotos de rigor, fem tota la serra major (Piló dels Senyalets, la Cogulla…). És un tram molt bonic però també molt dur i comença a passar factura a les bicicletes: un doble trencament de desviador de plat i pinyó (no ho havia vist mai) deixa fora de joc a en Francis, l’organitzador i guia. Retirada tota la ferralla sobrant (XTR!!!) i convertida en una single speed, decideix tornar cap a Cornudella per un dels graus amb la bici al coll (amb dos pebrots!). A tot això li hem de sumar 3 punxades.





Desviador de plat i pinyo fets un nyap! Ahhh!!!!


Carrera de boxes
Del Piló dels Senyalets comencem progressivament a baixar fins al Collet del Ros i d’aquí al Coll de l’Armengol per un camí pedregós amb força desnivell i tapat amb molta vegetació arbustiva (esgarrinxades a tope!). Ja en direcció cap a la Morera del Montsant, gaudim d’una pista trencacames (per si encara no en teníem prou) fins a la Font Pregona (al·leluia, aigua!!!). Un cop saciada la set, ens queda fer una petita rampa no massa llarga que el GPS en el punt final em va marcar amb un desnivell del 26%. Això, si vas tovet i amb la panxa plena d’aigua és com que ja no calia. Arribats a la Morera de Montsant, i després de 6 hores de fer l’indi per la muntanya, decidim unànimement, i sense cap queixa, fer el tram final fins a Cornudella per carretera. La veritat és que ja en teníem prou. La idea inicial era baixar de la Morera fins recuperar el GR que ens tornava a deixar a Cornudella.





Donar les gràcies a tots els companys del Club Escapa, al Francis, i, sobretot, a l’Ada, que amb la seva simpatia i les seves atencions va fer que no decaiguessin els ànims.



També et pots descarregar el track a Wikiloc

dimecres, 10 d’abril de 2013

Territori Cherokee


Tot i que no acostumo a fer posts de les rutes “d’entrenament” que faig entre setmana, com que la d’ahir va sortir molt divertida m’he decidit publicar-la.

El sobrenom “Territori Cherokee” és el que li tinc posat a la zona que queda entre Mont-roig del Camp i el Club de Golf Bonmont. Em recorda una mica els spaghetti westerns: seca, pedregosa, vegetació arbustiva i la terra d’una tonalitat molt vermellosa… perfecte per fer l’Indi!

Ruta circular: Montbrió del Camp - Vilanova d'Escornalbou - Ermita de la Roca (Camí dels Carlins) - Horts de Miami - Mont-roig - Montbrió del Camp

El tram de Montbrió fins a Vilanova d’Escornalbou és molt planer, per anar calentant motors. Un cop passat Vilanova anem a buscar el Camí dels Carlins que recorre la falda de la Muntanya de l’Areny (o Roques Maseres), i l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca. És un senderó molt divertit per fer en bici, amb una vegetació molt mediterrània i unes boniques vistes de la paret de roca vermella de la muntanya.



Creuada la carretera de Mont-roig a Colldejou (T-322), passem per la Serra de la Pedrera i anem cap al Barranc de la Palma Negra (és un tram que abans passava pel mig d’un mas però ara l’han tancat i s’ha de fer una mica de tomb). Aquí, els camins són molt pedregosos, perfectes per posar els canells a prova de vibracions.



Per cert, el company es va oferir per fer-me una foto perquè sortís de tant en tant. Li vaig ensenyar com fer fotos en ràfega mentre segueixes amb la càmera l'acció... després d'unes 40 fotos i 10 minuts va aconseguir una foto força potable...



Creuem la carretera de Mont-roig al Club de Golf Bonmont, arribem fins a l’Autopista del Mediterrani i l’anem resseguint un parell de quilòmetres, fins que tornem agafar direcció cap a Mont-roig, creuant primer el Barranc de Rifà.

De Mont-roig a Montbrió ho fem pel camí asfaltat que passa pel Mas dels Tegells.




També et pots baixar el track a Wikiloc




dilluns, 8 d’abril de 2013

Tubeless, or not Tubeless: that is the question!


Hi ha dies que, si la ruta no ha sortit com esperava, per animar-me una mica em dic: l’important es que hem arribat bé i ningú ha pres mal.

Avui, el company ha portat una GoPro. Els vídeos, en màxima qualitat (1080p), ocupen una burrada!
La cosa mes o menys ha anat així: el dia ha començat amb molt de vent, així que hem canviat el punt de sortida, de Montbrió a Tarragona. Hem improvisat una ruta ja que al haver canviat de bici a l’últim moment no portava el suport pel GPS. Han deixat anar aigua al pantà de Gaià i a El Catllar ens hem mullat força per arribar fins a Ardenya . I la cirereta del pastís; el company ha rebentat la tubeless i, després de perdre molt temps, hem hagut de buscar una via ràpida de tornada… Ha sortit una mini-ruta de 22 kms però tot i així he arribat amb els genolls tocats.

Aquí han començat els problemes de veritat... El spray va molt bé però per tornar ràpidament a casa.

Igual que a Riudecanyes, a Gaià, de tant en tant també deixen anar aigua



Durant molt temps m’he resistit a portar tubeless ja que no ho tenia massa clar, algunes experiències viscudes amb companys que en portàven tampoc m’havia semblat que fos un sistema infal·lible. Però ara al passar-me a 29” també he fet el salt al tubeless i, de moment, estic encantat. Aquest sistema, però, té un problema: t’oblides de que també pots punxar i si no vas preparat has begut aigua i, avui, a costa del company, hem après una bona lliçó:

1. Recorda que de tant en tant has d’anar renovant el “moc” segellador que porta, si no, s’asseca i qualsevol petita punxada et desinfla la roda.

2. Es important portar una càmera de recanvi, i, si es de btt, molt millor. Ha quedat demostrat que una de carretera no serveix de massa (això passa per tenir tanta varietat de bicis i al final no saps que portes al damunt). Tot i que l’hem aconseguit posar a dins, als pocs quilometres no ha aguantat la pressió (no es una metàfora).

3. Si portes spray d’escuma per inflar-la, es important portar l’adaptador a broc petit, si no, no serveix de res, excepte portar pes extra.

4. Rodar per zones concorregudes d’altres ciclistes (i la perifèria de Tarragona ho es molt) et pot salvar el cul.

Gràcies als ciclistes (una mica més previsors) que ens han donat un cop de mà al deixar-nos un adaptador de broc!