dilluns, 24 de juny de 2013

Santes Creus


Després d’una setmana de posar a prova la S-Works per zones força dures, aquest cap de setmana ha tocat fer fons, i de quina manera!

Em vaig assabentar que la Penya Cicloturista de Cambrils feia la ruta Cambrils – Santes Creus – Cambrils, i, a més, s’hi sumaven coneguts de Mont-roig i Montbrió, així que no em va costar gens ni mica apuntar-m’hi. En total érem 20 ciclistes amb ganes de pedalar.

L’anterior vegada que havia fet aquesta ruta, ara farà més d’un parell d’anys, va ser des de Reus. Aquest cop s’hi sumava l’alicient que era des de Cambrils però desconeixia per on passarien un cop passat Reus ja que no tenia el track. Un cop allà, el camí fins a Santes Creus va resultar ser exactament el mateix que havíem fet nosaltres (en ruta, hi havia qui comentava que coneixia trams ver evitar algunes connexions de carretera, però al anar en grup no ens vam sortir del guió). La via de l’AVE i noves carreteres van tallar forces camins per on havíem passat molts anys enrere.



La ruta es molt fàcil i planera (1000 metres en 115 Kms!), però això no vol dir que ens avorríssim, ni molt menys! A poc de sortir ja portàvem un ritme endimoniat, i es pot dir que pràcticament no vàrem parar fins arribar a Santes Creus. Ni tant sols per agafar aigua. Vàrem arribar al monestir amb una mitjana de 23 Kms/h, que amb tants quilometres està força bé.



Un cop havent esmorzat (aquí vam perdre molta estona, alimentar 20 boques de cop suposo que no deu ser massa fàcil) i després de fer la foto a l’escala del monestir -hi havia més gana que ganes de fer la foto-, va tocar tornar a pujar a la bici. Si us penseu que amb la panxa plena la cosa es tranquilitzaria una mica, ni de bon troç… això si, els grups es van anar estirant una mica i vam fer més parades de reagrupament. Finalment va sortir una mitjana, en temps de pedalada, de 22,6 Kms/h (5 hores i 6 minuts de pedalada d’un total de 7 hores).




Tot i la colla que érem i els quilometres que vàrem fer, no hi va haver cap incidència de tipus mecànic o personal.



També et pots descarregar el track a Wikiloc








dijous, 20 de juny de 2013

Specialized Epic S-Works 29' Test


Ja no es pot demanar més! No és un dir, és literal.

Rebobinem una mica: ara farà un parell de setmanes vaig equipar la meva bicicleta, una Specialized Stumjumper Comp Carbon 29’, amb uns frens XT, aconseguint una gran millora en la frenada respecte als Magura MTS de sèrie. Però em quedava pendent una cosa: una tija telescòpica…

El meu gran amic i company de rodada, que també en porta una i últimament sembla un traficant de bicicletes, em va dir que estava mirant d’aconseguir una tija a través dels nostres amics d’Escapa, i en comptes d’això em va portar una Epic S-Works 29’ per probar-la (si algú es mirava Dr. Slump, vaig caure de cul com els dibuixos: ahhhh!!!).

-Tu la proves, i si no t’agrada, la torno.
-D’acord (apa que anava a dir que no!)


Sempre he estat molt reticent a les bicicletes amb doble suspensió, les meves dues primeres btt eren completament rígides! La suspensió frontal realment és un gran què, però la posterior no ho veia massa clar; massa peces, molles, sistemes basculats, ajustos constants…, pes i més pes! Sempre he pensat que com més parts mòbils més probabilitat de problemes. I així he anat tirant fins ara.


Tornant al fil. Com qui de sobte veu la llum, als 5 minuts d’estar pedalant tenia clar que “aquella” havia de ser la meva bici. La secció Outlet d’Escapa té autèntics txollos, i rascant una mica d’aquí, d’allà, l’altra bici pràcticament nova, i amb les negociacions del meu company, m’he firat! I de quina manera!! A lo grande!!!


I sense oblidar que amb aquesta també s’ha de pedalar. Amb els pocs quilòmetres que porto, sí que puc dir que he notat que el sistema de suspensió Brain de Specialized, és una passada: la suspensió frontal (a més del que absorveixen les pròpies llantes Roval Control) s’empassa les pedres que dona gust, i la posterior és pur control i estabilitat en baixades ràpides.


Tot i que la S-Works venia amb uns frens Avid XX, he seguit fidel a Shimano, uns XTR. Si anem forts, anem forts i, ja posats, com que no podré canviar de bici en molt temps, també una tija-pija! Vinga, fot-li que és de Reus!.

Ja fa temps que em rondava pel cap això de les tijes telescòpiques, ja que en els descensos tècnics sóc molt dolent, tinc por, i això em fa cometre molts errors. No fa massa que les tijes aquestes han començat a entrar amb força i pensava que aquesta podria ser la sol·lució. Que a cop de botó puguis baixar i pujar la sella és un gran invent. En baixar-la aconsegueixes baixar també el punt de gravetat i la sensació d’estar més a prop del terra també dóna un plus de seguretat; sembla que si has de caure estàs més a prop de la superfície. La tècnica del “cul enrera”, amb la fixa, no em serveix, ja que sempre em molesta la sella i no em sento segur. Però únicament baixant-la 12,5 centímetres aconsegueixo poder moure’m amb llibertat i posar el cul ben enrera!


No sé si milloraré baixant (segur que sí) però ahir per primer cop vaig notar que començava a perdre la por en zones complicades. Ara em queda visualitzar bé la traçada.

En una setmana hem fet tres sortides força tècniques per posar a prova el corser a veure si el podem domar una mica.

dilluns, 10 de juny de 2013

Sortida Test Mode



Aquest diumenge, en comptes de fer ruta turística pels pobles de la comarca, jo i el meu incombustible company, ens hem posat a fer un test de les nostres bicis. Després de passar per Escapa, farcir una mica les nostres bicis de llaminadures i aprofitar per fer una bona revisió, tocava posar-les a prova:

Després d’uns 1500 kms i un canvi de pastilles amb els del davant, vaig decidir canviar de frens: vaig passar d’uns Magura MTS (sembla que és una edició especial per Specialized entre la serie MT4 i MT6) per posar-me uns Shimano XT que, a més, els tenen mooolt bé de preu. El mecànic ha fet una gran feina! Gràcies nois!! L’altre company s’ha posat uns frens XTR i una tija de sella telescòpica (una tijapija), la Command Post BlackLite, per poder baixar i pujar la sella a toc de palanca i poder afrontar les zones tècniques amb més seguretat.

Vaig buscar una ruta per apallissar-les una mica, però sense passar-me excessivament, no fos que la cosa sortís rana. Passada l’ermita de la Mare de Déu de la Roca i després de fer el camí dels Carlins (ahir semblava les rambles) hi ha la zona dels barrancs de Rifà, Porquerola, del Nas… i que jo l’anomeno Zona Cherokee. Es una zona amb molta pedra, roca, arena, trencacames, laberíntic… perfecte per un bon test.



A l’alçada de Riudecanyes va començar a ploure una mica i com que no anàvem preparats per fer un test en pluja, ens vam aixoplugar una mica (comencem bé). Un cop tornem a posar-nos en ruta, la maneta del polsador SRAM XX del desviador de plat de la bici del company va començar a fallar (buf es farà llarg això), els polsadors són la típica cosa que no acostumo a remenar, però en ruta no hi va haver més remei, després d’ajustar un cargol torx (sort que els minikits d’eines d’avui en dia comencen a portar claus torx) vam poder seguir.



XT vs. Magura MTS. Els nous frens son una passada! Una de les coses que no m’agradava dels Magura –pel meu gust- es que s’havia de fer molta força per frenar i amb massa recorregut de maneta, aquests, els XT, amb un dit i poc esforç deixes la bici ben aturada, són extremadament sensibles (la meva anterior bici portava uns Shimano SLX i anaven de fàbula) i això em dona molta seguretat.

El company, que també està encantat amb els seus nous XTR, està com un gínjol amb la seva “tijapija” i el fet de poder baixar el punt de gravetat i poder posar cul enrere amb més facilitat també ha aconseguit un plus de seguretat en els descensos. Tot plegat un 10!


Em sembla que al Mas d'en Gallard no els agraden massa les visites. L'últim cop, un gos, em va fer pujar l'adrenalina
Camí del bosc del llop
Repetint el tram de descens de la carrera Vilabou 2013, però sense pressió i podent fer fotos!

La ruta va ser força divertida, vaig cometre un parell d’errors de navegació seguint el meu propi track per culpa d’estar més pendent de la regulació de la distancia dels frens que no pas del GPS i com a resultat vam fer una mica més de tomb. Qui segueixi el track, hi ha un tram on toca baixar de la bici per creuar el barranc de la Palma Negra. La resta, ciclable 100%.   

Creuant el barranc de la Palma Negra
El track en groc es el que havia previst i el vermell el que vam fer per culpa d'un descuit.



També et pots baixar el track a Wikiloc

dilluns, 3 de juny de 2013

Rutes a la carta (o com intentar cansar a un belga)


Ja tenim nova crònica! No us penseu que últimament estic mandrós amb el Bloc o que surto poc en bici i tinc poques coses per explicar… en absolut! Moltes de les sortides, bàsicament les d’entre-setmana, que considero poden tenir poc interès per destinar-los un post per ser rutes que repeteixo sovint o amb petites variacions les unes de les altres, aquestes, les “filtro” pel Facebook que és més ràpid i té més feedback participatiu.

La ruta d’aquest diumenge era a la “carta”. Ara us explico:

Un dels companys de rodada es un belga afincat aquí (com diuen al meu poble; “un foraster”, igual que jo) i aquest cap de setmana el seu germà ha vingut a passar uns dies de vacances -entre tots dos fan quasi 4 metres). Aquest també es ciclista, però de carretera, i com que farda d’estar molt fort li vàrem prepara un parell de rutes per gaudir de les muntanyes de la Costa Daurada i a veure si aconseguíem cansar-lo una mica.

Primer de tot, i com que no té bici de muntanya, el germà –molt pinxo ell- li va cedir un “ferro”. 1 a 0 a favor nostre. Jo vaig preparar les rutes (no em vaig passar massa, no fos que jo en sortís mal parat per passar-me d’espavilat).

Round 1: Montbrió – Riudecanyes – Duesaigües – L’Argentera – Coll de la Teixeta – Duesasigües – Montbrió

El divendres vam fer la primera presa de contacte pujant al Coll de la Teixeta pel GR de l’Argentera… com pujaven tots dos germanets!! Es notava que hi havia pique fraticida. No podia seguir el seu ritme, vaig decidir que s’arreglessin entre ells, amb aquestes coses millor no posar-s’hi. Vaig poder recuperar el meu honor en la baixada, poc tècnica però molt ràpida.

Les torres bessones pel camí del molins. Si tingués retrovisor farien respecte!


Round 2: Montbrió – Riudecanyes - Montclar - Riudecols - Alforja - Vilaplana - Aleixar - Les Borges - Montbrió

Diumenge, i per celebrar el l’aniversari del convidat d’honor, la ruta planificada ja era més exigent. Havíem d’anar fins al Mas de Flassada des de Montbrió, però m’havia compromès a arribar a una hora determinada i degut a problemes tècnics (trencament de cadena), una punxada (coses que passen si es porta una coberta gastada) i testar un tram de camí nou (va anar prou bé però millorable ja que varem travessar un zona particular), a Vilaplana vàrem fer mitja volta.





La ruta, després de fer un by-pass per carretera i evitar la riera del pantà de Riudecanyes que encara porta aigua, va començar agafant un camí assortit d’unes bones rampes que va des de la carretera del pantà, creua el pont de la via del tren i arriba al capdamunt de l’urbanització Montclar (Botarell). Baixada pistera ràpida fins a Riudecols i després, pel camí del mas del Sardo, cap Alforja. Abans d’arribar-hi, i des de la riera, passem per l’urbanització de les Barqueres en direcció cap a els Serviants (un camí que acostumo a fer per anar a l’Aleixar) i a mig camí vaig provar el nou tram que ens portés fins a Vilaplana (va anar prou bé però es millorable). Un cop a Vilaplana i veient que seria difícil arribar al Mas de Flassada sense arribar tard a casa vàrem fer mitja volta.




La tornada, al ser força planera i no haver cremat l’últim cartutxo del tram del coll de la Batalla que ens havíem estalviat, va ser posant la directa cap a casa amb algun que altre pique per arribar ben estovats.



Tenint en compte que el nouvingut no portava una bona bicicleta ni bones cobertes, que no era el seu medi i que al trencar cadena possiblement va baixar el ritme s’ha de dir que seria un bon fixatge.