No sé massa com començar aquest post. Bé, suposo que des del principi:
Ara farà poc mes de dos mesos vaig decidir participar en la Marató dels Monegros. Vaig intentar enredar a tots els companys de bicicleta a apuntar-s’hi, però únicament ens hi vàrem inscriure tres.
Aquesta última setmana ha estat “horribilis”: el diumenge passat, a un dels companys li va reaparèixer una lesió al genoll que tenia des de feia temps i no ens ha pogut acompanyar (ànim Edu!); una circumstància familiar (que no ve al cas en aquest bloc) tampoc ha ajudat massa i, per animar una mica més la cosa, el dimarts vaig enganxar un virus d’aquells que la gent diu “ara hi ha una passa”, que em va deixar com una coca, i mal alimentat (em vaig menjar el primer plat de pasta el divendres). Tot això ben remenat surt un combinat com per haver-me quedat a casa. Però ens agrada patir i al final vàrem carregar les bicis i cap a Sariñena!
Era absolutament conscient de que ni molt menys estava al 100%, i vaig decidir anar fent, veure què tal i ajustar-me segons veiés com anava la cosa. Portava tant de temps amb aquest tema que m’havia de treure aquella Marató del damunt (ja la volia fer fa un parell d’anys i els de la colla van preferir fer la Ruta del Císter).
El ritme cardíac ja va començar a pujar en veure, camí de Sariñena, que pràcticament tots els cotxes carregats de bicicletes! Quin goig! Ara no hi havia volta enrere. Un cop aparcada la furgoneta gentilesa d’
Acastimar, dues hores abans de la sortida, vàrem anar a buscar els dorsals i vàrem fer 45 minuts de cua!! La pàgina web de l’organització avisava de no deixar-ho per l’últim moment; em sembla que dues hores abans no és l’últim moment… Els dorsals es repartien en taulells, numèricament de 300 en 300. Nosaltres fèiem cua al taulell del 2701 al 3000, i tinc la sensació que tots 300 estàvem allà mateix! Únicament hi havia una persona atenent. Suposo que haver-ne posat dues amb tant de voluntari que tenien no hagués estat massa difícil… és un comentari.
Faltava poc més d’una hora i tothom ja estava a la línia de sortida!! Més de 4500 ciclistes ocupen molt d’espai. No havia vist en ma vida tanta bicicleta junta. Es pot dir que va ser el dia de les cues, i això que en vàrem evitar moltes (la de les dutxes, la de les mànegues a pressió per netejar la bici –no és broma, el final de la cursa tenia traca final–, la de la carn,…).
Qui vulgui fer aquesta cursa i intentar fer un bon paper, que a la sortida es col·loqui en la millor posició que pugui, ja que intentar fer passar 4500 ciclistes per un caminet d’un parell de metres d’amplada, és com l’anunci del colesterol. I si hi ha un bon toll d’aigua (que amb tanta bicicleta no veus fins que no hi ets a sobre) i algú frena una mica, es produeix el bonic efecte acordió típic de les retencions.
Els 20 primers km estava en mode checking: vigilant pulsacions (un pel més altes de l’habitual), respiració, ritme, sensacions,… no era per tirar cohets. Fins als 40 vàrem anar fent, seguint a tothom.
A partir del km 40 ja vaig veure que patiria força. Seguia alt de pulsacions i baix d’ànims, sentint aquella veu interna: així no arribo, així no arribo… i així fins als 75 kms… La meva fita en òptimes condicions era fer-ho a un ritme de 20 km hora, o sigui, en unes 6 hores. Més o menys ho anàvem aconseguint, però perdíem massa temps en els habituallaments (calculo que en total vàrem perdre uns 18 minuts, encara que realment el cos ho demanava).
En l’habituallament del Km 75 em vaig prendre un gel d’aquests energètics, combinat amb una beguda tipus red-bull (no recordo la marca) i una mica de plàtan. Vaig recuperar les forces i els ànims (que tenia pel terra). A partir d’aquest moment únicament tenia ganes d’arribar. Al davant tenia una pujada de 150 metres que vaig fer amb certa facilitat, després una baixadeta, i quedava pel davant algun petit trencacames… el millor de tot encara havia d’arribar.
Cap al Km 105, de cop i volta, va començar a caure un bon aiguat (un amic meu em va dir: “si plou no hi vagis”), i en el Km 108 vàrem arribar a un camí (habitualment de pols molt fina) enfangat i absolutament impracticable. Vàrem perdre 25 minuts per fer 1,2 km… Al problema del fang s’havia d’afegir les herbes que s’entortolligàven, deixant desviadors i cadena inservibles.
L’últim tram fins a meta va ser per asfalt (quin descans). Tot i que encara no han sortit les classificacions (no és que em preocupi massa, ja que tinc la sensació que ens va avançar tothom) ens va sortir un temps de 6h 42m (ja ho corregiré un cop tingui les dades del xip).
Ha estat una bona experiència, d’aquelles que, un cop creuada la meta i tot i els patiments, ja penses en repetir, sempre que no plogui.
Per qui ha anat seguint una mica el Bloc no cal que doni massa explicacions referent al pla d’entrenaments que hem anat fent (he comptat 758 km en dos mesos, que no està malament). El que sí que em sembla que he après és quin tipus d’entrenament fer per aquest tipus de cursa: km, km, km… El que acostumem a fer és molta muntanya, amb molt canvi de desnivell i tècnic, en què la nostra posició en la bicicleta està constantment en moviment; ara pugem, ara baixem, ara forço, ara ens relaxem… Allà és molt diferent; estàs tota l’estona pedalant i pedalant sense parar i, al final, ja no saps com posar-te; et fa mal tot, l’espatlla, els canells, el cul (però no les cames!)
En la pàgina oficial d'
Orbea podreu trobar algunes fotos i vídeo de la Marató,
També et pots baixar el Track des de
Wikiloc
