Hèrnia tubular

La ruta planificada pel diumenge era de les bones: sortint des de Montbrió, anar fins als Motllats (una urbanització que no va prosperar a causa dels mals accessos i la manca d'aigua) de la Mussara, baixar per les Costes de les Cingles i tornar per l’ermita de Puigcerver…

Fins als Motllats tot va anar estupendament, fins i tot vaig “redescobrir” el tram de GR-172 que s’agafa al Coll de la Batalla fins a l’ermita la Immaculada Concepció del Mas d’Anguera (la meva alternativa era fer-ho per les Vinyes del Mas de Flaçada), però iniciant el descens a el Motllats, un dels companys va fer un bon trau al lateral de la coberta, i, allà dalt, no és dels millors llocs per què et vinguin a buscar…

No sé si es que les tubeless són mes estretes en els laterals o què, però no és el primera vegada que passa, i després d’haver d’anar a buscar un cop al mateix company a la muntanya perquè havia estripat coberta, vaig veure que un bon trau a la coberta t’esguerra la sortida, ja que no hi ha ni pegat ni “macarró” que ho sol·lucioni. Així que sempre porto un tros de lateral de coberta i tub de cola per si passa quelcom similar, i, aquest cop, ho vam poder estrenar i la veritat es que va anar prou bé.

Bé, doncs com anava dient, un cop al Motllats, a cota 1.050 vam haver de posar-nos a fer una mica de bricolatge, mentre, la temperatura, anava baixant… Un cop posat el pegat de coberta, una càmera i després d’inflar-la i veure que la cosa no era massa de fiar (la cola no semblava enganxar com esperàvem i la càmera amb ganes de sortir) vam decidir anar tornant. La veritat es que no deixava de ser una solució d’emergència i per evitar que la “hèrnia tubular” empitjores, vam decidir tornar per carretera fins a Montbrió sense passar per l’ermita de Puigcerver.

Per molt poquet no vam coincidir amb els fariseus del club BTT Valls, que també van passar pels Motllats en la seva baixada a Prades (eren un bona colla). Llàstima.

Rutes similars:
Montbrió - La Mussara - Montbrió
Montbrió - Aleixar - La Mussara - Ermita Puigcerver - Montbrió





També et pots baixar el track a Wikiloc

Mestral Vs Bikers

Trucafort from Txaeska on Vimeo.

Estar tota la nit sentint com bufa el Mestral i saber que t’has de posar a pedalar a primera hora fa una mandra de nassos, i, que a les 7 del matí el whatsapp ja va ple de missatges; que fem?, sortim?, canviem ruta?, agafem cotxes?... i que la cosa es comenci a escalfar sense haver fet una sola pedalada, això no té preu!

El dissabte vaig proposar una ruta (sempre es bo sortir amb la ruta planificada o després les coses no surten com un voldria), i un dels llocs per on passàvem era pel parc eòlic de Trucafort (a la Serra de l’Argentera), així que amb la forta ventada que feia era com anar directes cap a la gola del llop. Tot i així, uns pocs, vam decidir tirar endavant i que ja ens ho trobaríem…

Fins a Mont-roig, el fort vent tirava enrere però un cop dins el bosc la cosa ja va anar millorant. Com que la ruta era una mica llarga, la meva idea era pujar al Coll Roig per Colldejou, però un de la colla va proposar fer una versió una mica més dura; en comptes d’anar a Colldejou, aproximadament un quilòmetre abans, pujar al Coll del Guix pel camí de la font dels Bullidors i d’allà anar cap al Coll Roig. Si algú coneix aquest camí ja sabrà del que parlo.

Un cop al Coll Roig i com que el vent era suportable, vam seguir cap al parc eòlic per trobar el senderó que baixa fins a la Torre de Fontaubella.

El senderó aquest en qüestió és força tècnic i molt pedregós, i tinc la sensació que cada cop el baixo més ràpid i poso menys vegades peu a terra, tot i així, hi ha qui el baixa volant, el problema es que després descalcen la roda…

Un cop a La Torre de Fontaubella vam anar cap a Pradell de la Teixeta, per un camí que deixa el Puig a mà esquerra, i de Pradell cap al Coll de la Teixeta per la Nacional (únicament són un parell de quilòmetres però no he trobat encara un camí per evitar-los).

Passada la rotonda, vam agafar la carretera que va cap a Duesaigües desviant-nos a la dreta, pocs metres després, per agafar el GR-7 i que passa pels Colls del Vicari. Poc més d’un quilòmetre després d’haver agafat el GR-7 i en comptes de baixar fins a l’Argentera, vam trencar per un senderó que queda a mà esquerra (just en una corba molt tancada) per arribar fins a Duesaigües.

De Duesaigües a Riudecanyes i cap a casa pel Camí dels Molins.

Alternatives de la mateixa ruta:
Sortida VIP
La Torre de Fontaubella




També et pots descarregar el Track a Wikiloc

LaPica Pedalada Hivernal 2014. Circuit Vermell

LaPica'14 from Txaeska on Vimeo.

Ja tenim feta la primera de l’any! Buf, ja me l’he tret del damunt (en el bon sentit de la paraula). Tot i que no m’hi jugo mai res, les carreres sempre em generen cert nerviosisme (suposo que serà perquè participo en poques).

Primer de tot felicitar a l’organització, voluntaris, músics, fotògrafs, espònsors i resta de gent que va fer possible, per setena vegada, aquesta magnífica pedalada. Després de la Marató dels Monegros (Marató dels Monegros el dia després), és la prova en la qual he participat amb més ciclistes (més de 1.000!!) i és una veritable festa de la bicicleta. Trobar-te al mig de la muntanya una banda de percussió no té preu!

Abans de la cursa: Amb il·lusió!

A punt els GPS, Wasas, face, sms...

...seguim amb els els GPS, Wasas, face, sms...

Foto: Candela Ferrer

Foto: Veerle Cleiren

Foto: Santi Jiménez Palau

El Test de circuit (del 2013) que vam fer la setmana anterior realment va anar molt bé per així fer-me una idea de com afrontar la carrera:

-Si no vols enganxar taps un cop comencen els senderons, ja pots córrer tant com puguis els 14 primers quilòmetres (i sense cremar-se, que després toca pujar)

-Els camins en pujada amb molt desnivell; peu a terra i a córrer (vaig més ràpid que pedalant)

-Les zones tècniques tenien un parell de punts negres per mi (és una manera fina de dir que sóc patós i que no me la volia fotre); peu a terra i a córrer (també vaig més ràpid)

-Avituallaments; anys enrere, en una cursa a Capafons, me'n vaig saltar un i després vaig agafar un pajarón de nassos així que, després d’aquesta desagradable experiència, pràcticament sense baixar de la bici i agafo ràpidament el que puc. El dia del Test em vaig pulir un bidó i hauria begut més, el dia de la cursa en prou feines vaig fer mig bidó.

-En les pujades llargues; pim pam i anar fent (però intentant que no m’avancin)

-En la baixada final; gaaaass!!

El dia de la carrera, però, i va haver-hi un element nou que no hi havia el dia del Test: fang! Era d’esperar després d’un parell de dies amb pluja, així que la nit abans vaig deixar la bicicleta ben lubricada d’un oli especial per humitat (una mica pringós però va de fabula).

Aquesta vegada, i per primer cop, he portat una càmera de vídeo que m’han deixat i, tot i ser una mica trasto, he quedat força content del resultat. El tema del vídeo em tira molt però li he de destinar massa temps (i massa gigues!) i aquesta és una de les raons per les quals no m’hi havia posat encara. Suposo que ho faré en contades ocasions i seguirem amb la fotografia que també hi xalo molt i tinc més llibertat de moviments. Un company m’ha comentat que llàstima de les taquetes de fang que hi ha al final del vídeo (per sort, cap d’elles al mig), doncs sapigueu que anava preparat, portava un drapet d’aquells per netejar ulleres i que vaig netejar l’òptica un parell de vegades en cursa i sense parar... no es pot demanar més.

No és un moc, és fang!

Foto: Veerle Cleiren

Després de la cursa: Ja no riem tant... primers símptomes de baixón

Test LaPica’14

Les poques vegades que he provat algun circuit abans d’una carrera no m’ha servit de gran cosa (en l’estricte sentit de planificació pel dia de la cursa) però és una excusa per un pla diferent al que suposo que hagués fet.

Aquest diumenge ens vam reunir una colla del poble que ens hi hem apuntat i ens en vam anar cap a Picamoixons a veure que tal.

Com que cap de nosaltres l’havia fet mai i al no disposar del track del 2014, vam agafar el de la cursa de l’any passat (segons em van dir acostuma a ser el mateix circuit amb petits canvis).

El tram de Picamoixons fins a Valls és carretera pura i dura, un cop deixat Valls ja comencem a agafar camins cimentats o d’arena fins arribar al peu de la muntanya, en total són uns 14 quilòmetres de “fals llano” (200 metres de desnivell positiu acumulat).

Un cop passat el Mas del Llop, comença la part divertida de senderons i corriols, suposo que el dia de la carrera es deuen fer uns bons taps, així que per evitar-los, el millor es aprofitar aquells 14 quilòmetres per avançar posicions però sense arribar cremat. Fem una bona pujadeta fins a la Seguera (532 mts), baixem i tornem a pujar fins al Tossal dels Masos (554 mts), tornem a baixar i ens incorporem al GR-7-8 i cap a munt un altre cop fins a Miramar (650 mts) que és el punt més alt de tota la cursa.

Deixem Miramar, i comencem el descens per un corriol extremadament tècnic (el primer tram són pocs metres però tots els vam fer a peu) i comença un descens d’uns 200 metres en un quilòmetre i mig fins a les Fassines i seguim baixant una mica més fins a Fontscaldes, un cop allà tornem a pujar fins a la Font d’en Pere (guanyem 130 metres en quasi dos quilometres) i tornem a baixar per un camí força tècnic (80 metres en poc més de mig quilometre).

Després ja queda l’última pujada per una pista força còmoda però que si ja vas trencat s’et pot fer força pesada (tornem a pujar 130 metres en un quilometre i mig). I pel final, una baixada fins a Picamoixons ràpida, ràpida, que passem de 580 metres a 220 en 6 quilòmetres.

Tot va anar estupendament, ningú va prendre mal, no es va trencar res però a 200 metres de Picamoixons vam rebentar una tubeless pel lateral i vam muntar un bon xou per posar una càmera de 26” en una 29” (sí, es pot!).

També et pots descarregar el track a Wikiloc

Abduccions al Puig d’en Cama

O com començar a rodar tota una gentada i acabar sent la meitat.

No hi ha res pitjor que començar una ruta sense saber massa que fer (es com quan surts de marxa sense un pla preestablert i al final, d’anar amunt i avall com un estaquirot pensant que en un lloc t'ho passaràs millor que en un altre, tornes a casa amb aquella sensació que has desaprofitat la possibilitat de rebentar la pista).

Normalment, sempre que me n’encarrego de la ruta, el dia abans intento tenir-la a punt (en alguns cops ja que l’has d’adaptar al gust de tothom, que si un ha de ser aviat a casa, que si està fluix, o que vol poca trialera…), però els dies que m’apunto a d’altres sortides deixo que hem portin i no sé perquè però si la cosa no està decidida abans de sortir la cosa acostuma a sortir una mica “rana”.

El diumenge passat ens vam ajuntar 3 grups, i calculo que érem un total de 12 o 13 (quin goig!) i com que la ruta no estava massa clara vam dir que aniríem en direcció cap al coll de la batalla i que un cop allí ja decidiríem.

Fins a l’Aleixar la cosa va anar mes o menys bé (es notava qui s’havia passat una mica amb els excessos de les festes de Nadal) i d’allà, vam començar a pujar en direcció cap al Mas de Borbó. En comptes de fer-ho pel Mas de Segimón, que m’agrada més, vam pujar per la pista cimentada. Fins a la cruïlla on s’agafa la trialera del Salt més o menys vam arribar tots, però allà on comença la pujada cap al Coll del Bosc d’en Manolo, va desaparèixer la meitat de la colla, o sigui que en poc més d’un quilometre vam quedar un grupet de 6!!

Com que la cosa va quedar molt escapçada, i tampoc anàvem sobrats de temps, vaig proposar de pujar al Puig d’en Cama i després baixar pel corriol que s’agafa a mà dreta en el camí de la trialera del Salt i molt més divertit pels qui no som especialment hàbils en les zones tècniques.

Per enèsim cop no vaig aconseguir pujar fins al Puig d’en Cama sense posar peu. No és una pujada gens tècnica però has d’anar molt sobrat de motor, i no era el cas.



També et pots descarregar el track a Wikiloc