Finisher Tracks Non Stop Eutiches'14 Plata

Non Stop Tracks Eutiches Silver'14 from Txaeska on Vimeo.

Ja sóc un auriga de la Tracks Non Stop Eutiches!! Si més no, això és el que posa el diploma que m’acredita com a “Finisher” d’aquesta primera edició. M’agrada molt aquest concepte de Finisher o Finalitzador, sempre que he participat en competicions esportives ha estat per acabar-les i no pas per guanyar-les. Fa un temps, després que Josef Ajram no pogués finalitzar per segon cop el seu repte de les 7 ironmans seguides (Red Bull 7 islands), vaig llegir per la Xarxa algú que el criticava pel fet de ser un esportista mediàtic i que no es mereixia tanta atenció per part dels medis, ja que, com a esportista, no era un veritable “Winner” sinó un “Finisher” i com que jo no he guanyat mai res, però sí que sempre he acabat totes les competicions de tot tipus de modalitats esportives en les quals he participat, vaig trobar que aquest concepte em quedava com anell al dit.

El nostre motorhome

Els "escapats"

Amb curses com aquestes que s’ha de matinar molt, i sabent que el meu cervell en hores intempestives no funciona massa bé (o pitjor de el que és habitual), sempre me'n vaig a dormir tard per culpa d’intentar deixar-ho tot ben preparat i no haver de pensar en res pel matí. Un cop ho vaig tenir tot preparat, la meva dona em va preguntar si marxava per una setmana. He d’anar full equip; per si fa fred, per si fa calor, per si les mosques, per si no funciona, per si s’espatlla, per si em dutxo… I torno a casa sense haver tocat res.

Contràriament a les curses curtes (per dir-ho d’alguna manera), vaig sortir força tranquil, únicament tocava aguantar. El problema és que en poca estona tot es va “enredar” i llavors em vaig començar a posar nerviós; la idea inicial era anar en colla però pocs minuts després el grup es va trencar, un de la colla va fer un bon estrip a la coberta i va haver de fer mitja volta, trucades amunt i avall, sense saber si podria seguir o no i que no sabia on era la resta de la colla vaig decidir anar tirant xino xano a veure si m’agafaven, però res. Vaig agafar a un parell del poble que anaven per lliure però a la poca estona vaig tornar a quedar-me sol.

En l’avituallament de Cornudella un de la colla em va atrapar, em va comentar que havia anat deixant enrere a la resta de la colla a la pujada d’Alforja fins al Coll d’Alforja. Allà vam intentar trucar-los per saber per on anàvem i decidir si els esperàvem o no, com que no i va haver resposta, vam decidir anar tirant juntament amb els dos companys del poble. De Cornudella a Sant Joan de Codolar vam pujar per la pista cimentada i des de l’Ermita en direcció cap a Albarca pel GR 174 que puja per la falda del Montsant.

Un cop a Albarca vam intentar tornar a trucar a la colla; silenci administratiu. Així que vam seguir a contracor en direcció cap a Prades on vam fer un avituallament sòlid. En aquest avituallament vam estar una estona esperant a veure si arribaven, mentrestant, ens van tornar a agafar els dos companys que anaven a la seva, una autèntica parada de boxes, un minut cronometrat i sense baixar de la bici, tal com ha de ser. Com que començàvem a agafar fred, i no sabíem res de la resta, després d’un mini comitè de crisi vam decidir, a mitja cursa, anar finalment a la nostra.

No sé si està donant sang o a punt de tirar-li alguna cosa al cap del massatgista...

Els companys "desapareguts" en l'avituallament de Prades

De Prades tocava anar fins a Siurana pels Cingles de la Gritella, i, passat el Puntal (1.001 mts) vam gaudir d’una bona baixada fins al Riu Siurana (cota 530 mts). En creuar el riu per recuperar el camí ens vam liar una mica perdent força temps (això de posar els peus en remull sempre fa molta mandra, així que vam anar fent equilibris per les pedres).

Un cop a l’altre costat del riu, tocava pujar fins a l’Arbolí. Al principi hi havia algun tram de senderó en pujada que, amb els 70 quilòmetres que ja portàvem, va fer molta mandra.

Riu Siurana

Creuant-lo amb poques ganes de mullar-nos els peus

Pantà de Siurana, Serra del Montsant i el poble de Siurana a la dreta. Espectacular!

La següent fita era el poble abandonat de la Mussara (950 mts). Vam pujar pel Mas d’en Sord fins a Los Castillejos, pensant que ho faríem pel camí que s’agafa a mà esquerra, vam seguir per la dreta; més pedregós, complicat i costerut (personalment, en comptes de pujar a Los Castillejos, hagués seguit pel camí fins al peu del Refugi de la Mussara).

De la Mussara tocava anar fins a l’Albiol, i per complicar-ho una mica, encara vam pujar cap a la Serra del Bosc (el Mutllats) pel GR-7 fins a cota 1.020, al peu del Puig de la Torre, d’allà, pràcticament tot era baixada fins a La Selva. A l’Albiol vam fer l’últim avituallament.

A les Obagues de la Selva vam fer l’última i divertida trialera (no l’havia fet mai) fins al Mas Paperer. Tinc ganes de repetir-la amb les cames i el cap una mica més frescos.

Després de 8h, 56’ i 30”, 109,2 Kms i 2.578 mts+ (segons l’organització) vam arribar a meta. 

També et pots descarregar el track a Wikiloc

Un dels companys va participar en la curta (Bronze) i va fer podi. Felicitats!!! Si més no, algú va deixar el podi ben alt (ni que sigui per alçada).